Aquest blog ha estat traslladat a:

https://unaserpambulleres.wordpress.com

Jean Renoir, o la metamorfosis del realisme

La bête humaine de Jean Renoir (1938)

Per a un espectador contemporani la descoberta del peculiar viatge en tren entre Paris i Le Havre, filmat per Renoir a la bête humaine, pot significar l’inici d’un idil·li interminable que impulsa a redescobrir la seva obra, veure una darrera de l’altra totes i cadascuna de les seves 38 pel·lícules. La visió realista, innovadora i d’una gran bellesa estètica dels primers minuts d’aquesta pel·lícula tindran, per si mateixes, una força simbòlica, en el que es conté en uns minuts l’essència de la història que se’ns obrirà d’una forma senzilla i concisa.  En paraules d’André Bazin, el gran crític cinematogràfic, en el seu llibre inacabat sobre l’obra del cineasta: “Els films de Renoir estan fets amb la pell de les coses. Per això la seva  posta en escena és freqüentment com una carícia, en qualsevol cas com una mirada” (Bazin, 1971, pàg. 81).

Experiments, respostes, simulacions i l'obediència a l'autoritat

La producció de coneixements en Psicologia: els experiments clàssics 

El Psicòleg social Stanley Milgram, a partir de la idea que les persones poden acceptar les pressions socials, es va preguntar quina seria la reacció enfront d’unes ordres categòriques. Milgram va experimentar la reacció de les persones, que sota les ordres d’una autoritat, serien capaces de sotmetre a d’altres a un procés d’aplicació de descàrregues elèctriques amb el convenciment que s’estava col·laborant en un experiment per a determinar la capacitat d’aprenentatge sota els efectes del càstig.

L’obediència cega és innata o cultural?
El simulacre en pro de la ciència o el control de la ment? 

La Torre Negra, entre la pressió immobiliària i el paisatge natural metropolità.

Radiografia d'un conflicte territorial.

“Les polítiques territorials sovint generen conflictes, ja que hi actuen alhora diverses escales territorials que tenen interessos diferents i contradictoris” (Anna Ortiz, Anna Badia, Àngel Cebollada, Enric Mendizàbal, Miguel Solana i Ana Vera) [1]

Al terme municipal de Sant Cugat del Vallès hi ha un paratge denominat la Torre Negra constituït per unes 400 hectàrees de bosc, conreus i erms a cavall entre el casc urbà i el Parc Natural de Collserola. Aquest és un dels pocs espais lliures amb el que encara compte el municipi.[2]

Aquest espai està sotmès a les pressions urbanístiques pròpies d’un espai proper a una població amb necessitats d’expansió i la protecció de l’espai natural que delimita amb el parc natural. Els orígens d’aquest conflicte caldrà situar-lo, justament, en aquest fet. Per una banda tenim una dinàmica clara de creixement metropolità amb una règim jurídic com a sòl urbanitzable no programat segons el Pla general metropolità (PGM) de 1976 [3] i, per l’altra, un interès manifest per la població per la preservació d’aquest paratge natural com a patrimoni col·lectiu.

Yosima Morimura. L’obra multicultural: entre el discurs del colonitzador i el discurs del descolonitzador.

Yaumasa Morimura, va neixer a Osaka, el 1951, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial,  un esdeveniment que va significar profunds canvis en les relacions entre Japó, el seu país, i el món occidental representat per Europa i els Estats Units d’Amèrica (EUA). Aquests canvis van ser uns dels principals referents en la seva educació i la seva producció artística posterior. 

Per entendre la seva obra és fonamental conèixer el context geogràfic i històric en què es va educar, els diferents focus d'interès que li van atreure en cada moment, com es van plasmar en la seva obra i per què derivar en la sèrie Història de l’Art, per exemple.La seva formació artística va començar a la seva ciutat natal, Osaka, fins que el 1975 va obtenir una beca per a estudiar a la Kyoto City University of Art, on va estudiar disseny durant dos anys. Des de les seves primeres creacions es pot apreciar una gran influència de confrontació dualista: orient i occident, femení i masculí, tradicional i contemporani, propi i forani. En aquestes primeres obres també es pot observar que les pretensions de l'artista van en una línia concreta, en la qual estaran sempre presents els mateixos interrogants al voltant del concepte d'identitat[1]. Aquest fet serà determinat en la seva obra. 

En una entrevista feta per Fietta Jarque. pel diari “El Pais” el 2001[2]. el mateix Morimura deia respecte a la seva idea sobre el tema de la identitat a la seva obra: “La meva percepció sobre la identitat ha canviat amb el temps. Sóc un home del segle XX, amb un cos, unes mans i una cara que em donen una fisicitat concreta. Aquesta és la base del meu contacte amb el món. Però de vegades penso que amb la tecnologia que s'està desenvolupant no trigarem a modificar al nostre gust per aquest aspecte físic inicial, de la manera que vulguem. En un futur molt proper, la percepció de la identitat serà diferent. Jo concebo els meus treballs transformant el meu aspecte. Però em prenc molt de temps per a crear cada un dels meus personatges”

Sant Jordi amb un poema de Salvat-Papaseit

Bona diada de Sant Jordi a tothom...

regaleu llibres,
regaleu roses...

regaleu petons!



 


PERQUÈ HAS VINGUT

    Perquè has vingut han florit els lilàs
    i han dit llur joia
        envejosa
            a les roses:
    mireu la noia que us guanya l'esclat,
    bella i pubilla, i és bruna de rostre.
    De tant que és jove enamora el seu pas
    -qui no la sap quan la veu s'enamora.
    Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
    diré el teu nom

        i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit