dimarts, 13 de maig de 2014

Jean Renoir, o la metamorfosis del realisme


La bête humaine de Jean Renoir (1938)

Per a un espectador contemporani la descoberta del peculiar viatge en tren entre Paris i Le Havre, filmat per Renoir a la bête humaine, pot significar l’inici d’un idil·li interminable que impulsa a redescobrir la seva obra, veure una darrera de l’altra totes i cadascuna de les seves 38 pel·lícules. La visió realista, innovadora i d’una gran bellesa estètica dels primers minuts d’aquesta pel·lícula tindran, per si mateixes, una força simbòlica, en el que es conté en uns minuts l’essència de la història que se’ns obrirà d’una forma senzilla i concisa.  En paraules d’André Bazin, el gran crític cinematogràfic, en el seu llibre inacabat sobre l’obra del cineasta: “Els films de Renoir estan fets amb la pell de les coses. Per això la seva  posta en escena és freqüentment com una carícia, en qualsevol cas com una mirada” (Bazin, 1971, pàg. 81).



”Su Yo se le escapaba en medio de una especie de gran humareda que lo deformaba todo” amb aquestes paraules de Émile Zola (Quintana, 1998, pàg. 166) comença la versió cinematogràfica que Renoir va fer el 1938 de la novel·la homònima d’aquest escriptor naturalista francès.

Les paraules de Zola, sobreimpressionades amb els títols de crèdit del film, tindran una càrrega simbòlica sobre la tragèdia individual situada en el microcosmos incert de la societat francesa de 1938. Una trama fílmica diferent a l’espai i el temps de la narració literària original, que es situava en la França del Segon Imperi de 1870. Renoir traslladarà els arguments de Zola en un altre moment convuls diferent: la futura guerra mundial es començava a sentir en l’atmosfera. El final de l’obra literària condueix d’una forma simbòlica a un final apocalíptic col·lectiu amb un accident ferroviari. Renoir ho centrarà en una reflexió pessimista sobre la animalitat adormida que hi ha en l’ànima humana. El final alternatiu esdevindrà el final individual del protagonista en front de la tragèdia col·lectiva de Zola (Quintana, 1998, pàg. 167).

Malgrat que es respecten els personatges originals de l’obra literària, fins i tot es transcriuen a la pantalla alguns diàlegs literals, hi diverses variacions en l’argument: canvis d’escenari, de culpables dels crims, d’escenes, de temps i el final dels esdeveniments. La força dramàtica, Renoir, la situarà en els dos triangles amorosos: una jove anomenada Severine, el seu padrí Grandmorin i el seu marit Roubaud, per una banda; i el de Severine, el seu marit i el conductor de la locomotores Lantier, per l’altra (Quintana, 1998, pàg. 168). André Bazin va dir que Renoir responia al perfil del més visual i el més sensual dels tots cineastes, ja que ens sabia introduir en la part més intima dels seus personatges, gracies a que sap mantenir-se amorosament fidel a la seva aparença i, per tant, a la seva ànima (Bazin, 1971, pàg. 84).

Ens trobem, doncs, en un escenari en que les relacions humanes centraran l’argument del film. Hi ha però un altre important un protagonista present en tota l’obra: el tren. Aquest serà l’escenari d’un crim, el salvador de la bogeria del protagonista en moment determinat, el testimoni constant dels triangles amorosos dels personatges i és l’espai omnipresent. La simbologia de la locomotora, que el protagonista anomenarà Lison, no significarà únicament una metàfora de les  passions destructives, sinó també serà el símbol d’una França modernitzada gràcies a la classe obrera, però perduda en el si dels esdeveniments socials i polítics que tenen Europa a la deriva (Garson, 2007, pàg. 40).

Jean Renoir ha estat considerat un dels pares del realisme poètic francès. Influenciat, en bona part, pel sentit estètic de la vida heretat pel seu pare, el pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir, va conrear un cinema que rebutja la transcendència i que cerca la lleugeresa formal, fugint de la retòrica per imposar la senzillesa (Quintana, 1998, pàg. 17). En paraules del propi Renoir en la seva autobiografia: “la bestia humana no hizo sinó afirmarse en mi deseo de realismo poético. La masa de acero de la locomotora se convertía en mi imaginación en la alfombra voladora de los cuentos orientales. Zola me ayudó desde la tumba, su novela está repleta de paisajes deliciosos y de poesía popular”. (Renoir, 1974, pàg. 134). Bazin dirà sobre aquest tema que el veritable realisme de Renoir no resideix en la seva inclinació pels temes naturalistes, sinó en el valor singular de les coses: es tracta d’un realisme cinematogràfic (Bazin, 1971, pàg. 80).

El seu magistral domini de les tècniques i el seu afany per a experimentar noves formes de mostrar la realitat el van convertir en un autèntic mag del setè art. Va emprar plans llargs de seguiment, l’enregistrament directe de part de banda sonora, ús de maquetes, varietat de matisos en el blanc i negre i, posteriorment en el color. Un exemple a la bête humaine el podem veure en l’ús d’una càmera exterior que enregistrà el trajecte de la locomotora per aconseguir la visió del maquinista abocat per sobre de la finestra (Renoir, 1974, pàg. 132). 

La mirada de Renoir, exemplificada en aquest film i en paraules Bazin, té la funció de revelar la realitat, no de ocultar-la. El que es mostra adquireix un valor per allò que s’oculta. El testimoni invisible d’un film té els seus ulls, i la seva ubiqüitat ideal està temperada per l’enquadrament, talment com la tirania està temperada per l’assassinat (Bazin, 1971, pàg. 82). “No em miri així que se li gastarà la mirada” diu Severine a Lantier, en un moment del film.

El realisme o naturalisme poètic francès, moviment hereu de Jean Vigó i Rene Clair, tindrà el màxim esplendor entre 1934 i 1940. Les obres de Renoir estan considerades com les més importants del moviment, al costat de les dels seus contemporanis: Julien Duvivier, Jacques Feyder i Marcel Carné (González, 1999, pàg. 23). Aquest moviment apareix com a oposició a l’expressionisme alemany i es nodreix de tendències d’altres moviments artístics. La seva influència serà el bressol del futur adveniment de la Nouvelle Vagué i serà un gran referent per a la resta de cinema europeu (González, 1999, pàg. 24).

Segons Truffaut, Renoir va ser el precursor del neorealisme italià d’autors com Rossellini, ja que amb la seva pel·lícula Toni (1935), deu anys abans d’aquest moviment, va ser capaç de narrar d’una forma minuciosa un fet real i no d’una acció, en un to objectiu, sense aixecar la veu (Prefaci de Françoise Truffaut. Renoir, 1974, pàg. 11).

Totes les seves obres tenen un caràcter, una autoria diferent, que el conforma com un director amb forces diferències de les altres produccions coetànies. La filmografia de Renoir conté tres peces de gran valor. Una d’elles és la bête humaine, que juntament amb la grande illusion (la gran il·lusió, 1937) i "La règle du jeu" (la regla del joc, 1939). Aquests films, malgrat haver travessat per períodes de revisió duríssims han esdevingut referents vàlids en temps posteriors al seu (Canziani, 1968, pàg. 5). Les seves històries serveixen per a contextualitzar un temps, un espai i un fragment de la història, però a la vegada esdevenen actuals pel retrat i la psicologia dels seus personatges. Ens mostra el retrat de la societat obrera, descriu els compromisos socials de l’època, ens parla de la pèrdua dels valors humanistes i promou un missatge de pau davant d’una Europa abocada al patiment de la guerra.

La Golfa (1931), una de les seves primeres pel·lícules sonores, marcarà el primer canvi important en la seva filmografia. Serà un dels antecedents d’adaptació d’una novel·la, en aquest cas de Georges de La Fouchardière. Posteriorment a la realització de La Nuit du carrefour (1932), a la que Pierre Renoir interpretava al comissari Maigret, el director dirigirà una sèrie impressionista d'obres mestres: Boudou sauvé des eaux (Boudou salvat de les aigües 1932), Le crime de M. Lange (El crim de Monsieur Lange, 1935) i  Une partie de campagne (una partida de camp 1936) i Les Bas-Fonds (els baixos fons, 1936). Cercant inspiració en les novel·les de Gorki o en els relats de Maupassant, Jean Renoir demostra un agut sentit de la realitat, que posa al servei d'un autèntic naturalisme poètic (Jean Renoir a Wikipedia).

Per a un espectador contemporani la descoberta del peculiar viatge en tren entre Paris i Le Havre, filmat per Renoir a la bête humaine, pot significar l’inici d’un idil·li interminable que impulsa a redescobrir la seva obra, veure una darrera de l’altra totes i cadascuna de les seves 38 pel·lícules. La visió realista, innovadora i d’una gran bellesa estètica dels primers minuts d’aquesta pel·lícula tindran, per si mateixes, una força simbòlica, en el que es conté en uns minuts l’essència de la història que se’ns obrirà d’una forma senzilla i concisa.  En paraules d’André Bazin, el gran crític cinematogràfic, en el seu llibre inacabat sobre l’obra del cineasta: “Els films de Renoir estan fets amb la pell de les coses. Per això la seva  posta en escena és freqüentment com una carícia, en qualsevol cas com una mirada” (Bazin, 1971, pàg. 81).


Referències bibliogràfiques

-       Bazin, André (1971) Jean Renoir, periodos , filmes y documentos. Barcelona: Paidós (Cine-comunicación).
ISBN: 84-493-0719-8
-       Canziani A. (1968).  Cinema francese 1945-1967. Milano: Marzorati editore
-       Garson, Charlotte (2007). El libro de Jean Renoir. Paris: Cahiers du cinema ediciones.
ISBN: 978-84-9815-968-4
-       González López, Palmira (1999). De la implantación del sonor als anys de la postguerra (1930-1960) Mòdul 3 de l’assignatura Història del Cinema i la TV. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.
ISBN: 8429-059-X
-       Quintana, Ángel (1998). Jean Renoir. Madrid: Ed. Cátedra (Signo e imagen/cineastas). ISBN: 84-376-1620-4
-       Renoir, Jean (1974) amb pròleg de François Truffaut. Mi vida y mi cine. Madrid: Ediciones Akal.
ISBN: 84-460-0110-1


Referències de pàgines web

-       Jean Renoir a Wikipedia la enciclopedia libre http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Renoir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada