diumenge, 27 d’abril de 2014

Yosima Morimura. L’obra multicultural: entre el discurs del colonitzador i el discurs del descolonitzador.

Yaumasa Morimura, va neixer a Osaka, el 1951, poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial,  un esdeveniment que va significar profunds canvis en les relacions entre Japó, el seu país, i el món occidental representat per Europa i els Estats Units d’Amèrica (EUA). Aquests canvis van ser uns dels principals referents en la seva educació i la seva producció artística posterior. 

Per entendre la seva obra és fonamental conèixer el context geogràfic i històric en què es va educar, els diferents focus d'interès que li van atreure en cada moment, com es van plasmar en la seva obra i per què derivar en la sèrie Història de l’Art, per exemple.La seva formació artística va començar a la seva ciutat natal, Osaka, fins que el 1975 va obtenir una beca per a estudiar a la Kyoto City University of Art, on va estudiar disseny durant dos anys. Des de les seves primeres creacions es pot apreciar una gran influència de confrontació dualista: orient i occident, femení i masculí, tradicional i contemporani, propi i forani. En aquestes primeres obres també es pot observar que les pretensions de l'artista van en una línia concreta, en la qual estaran sempre presents els mateixos interrogants al voltant del concepte d'identitat[1]. Aquest fet serà determinat en la seva obra. 

En una entrevista feta per Fietta Jarque. pel diari “El Pais” el 2001[2]. el mateix Morimura deia respecte a la seva idea sobre el tema de la identitat a la seva obra: “La meva percepció sobre la identitat ha canviat amb el temps. Sóc un home del segle XX, amb un cos, unes mans i una cara que em donen una fisicitat concreta. Aquesta és la base del meu contacte amb el món. Però de vegades penso que amb la tecnologia que s'està desenvolupant no trigarem a modificar al nostre gust per aquest aspecte físic inicial, de la manera que vulguem. En un futur molt proper, la percepció de la identitat serà diferent. Jo concebo els meus treballs transformant el meu aspecte. Però em prenc molt de temps per a crear cada un dels meus personatges”



A mitjans dels anys vuitanta incorporarà la fotografia com a tècnica base de creació. A través de la seva particular mirada fotogràfica, analitzarà els complexos intercanvis culturals i econòmics entre orient i occident i l’utilitzarà com una denuncia de la imposició socio-cultural d’occident sobre el seu país a partir de la profusió d'imatges occidentals en el vocabulari visual japonès. El pas de la pintura a la fotografia és una de les peculiaritats que trobarem en molts dels artistes postmoderns. Hi ha una rebel·lió vers tot allò que va representar la modernitat. Ara, la tecnologia no és l’objectiu a retratar, sinó que esdevé un simple mitjà per a poder realitzar les obres.

El discurs colonitzador que marca l’art de la postmodernitat dels anys 80 es veurà clarament marcat en l’obra de Morimura. Ell es manifestarà en contra de la suposada multiculturalitat mal entesa des de occident, on s’impulsaven  exposicions, esdeveniments i mostres artístiques amb elements exòtics i d’arreu amb la intencionalitat de fer-los emergents i equirarar-los al concepte d’art pensat amb ments occidental.

Un exemple reeixit es pot veure en l’exposició Magiciens de la Terre[3] feta a Paris el 1989. El resultat va ser un error de partida. En paraules d’Anna Maria Guash, en el seu llibre El arte úlltimo del siglo XX: del postmodernismo a lo multicultural: “Tot i les correccions autoreflexives i la voluntat d’establir una situació de diàleg entre els artistes dels centres occidentals i els dels marges sociopolítics, Magiciens de la Terre va ser jutjada com una operació etnocèntrica i hegemònica, que no va deixar de considerar els “altres” com a primitius, i en la que la suposada connivència de codis culturals contraposats va quedar reduïda a una confrontació estètica que va pressuposar la superioritat de la cultura occidental sobre les no occidentals. No va superar el caràcter d’empresa reformista en la qual uns comissaris artístics assessorats per antropòlegs i etnògrafs mostraren descontextualitzada, en un medi dominat per la fetitxització del signe, la cultura de l’espectacle i el culte a la mercaderia, la producció artística de societats tribals i de cultures residuals”[4].

En aquest context de rebuig a la mala interpretació de les cultures no occidental i la seva intervenció en la suposada muilticulturalitat, intervencionista i mal concebuda, en el si de les altres cultures, cal entendre el corpus principal de la proposta artística de Morimura, el qual ha estat englobat en el grup d'artistes dels setanta que utilitzen la tècnica anomenada "apropiacionisme" que recreen les obres mestres de l’art occidental. Mitjançant aquest procediment, l'artista s'apropia d'imatges clàssiques de l'art occidental per a reinterpretar-les  i recrear-les i així poder-les dotar d’una nova significació que les dota d’una nova significació.

Sèrie “Historia de l’Art” 
Portrait (Futago) de Morimura, 1998, i La Olimpia de Manet, 1863.  

D'aquesta manera cosifica l'obra de la mateixa manera en què creu que el poble japonès ha encaixat l’opressió occidental. Tot i que la seva obra generalment està elaborada en fotografies a color sobre tela o d’altres suports, també ha realitzat instal·lacions i muntatges de audio i/o vídeo i ha col·laborat en muntatges teatrals.



Tot i aquesta consciència de crítica establert en la seva proposta artística, cal esmentar que Morimura va ser un dels artistes que va participar amb la sèrie psycoborg en l’exposició Cocido y Crudo, que Dan Cameron va presentar a Madrid el 1994 i on es tornava a presentar l’oposició entre el que és civilitzat i el que és primitiu. Segons Guasch: “L’exposició fou objecte de moltes crítiques, tant pel que fa a l’adjectiu (megalomania del projecte, inadequació entre la grandiositat de l’espai i els objectius proposats, al cost de producció), com al substantiu, és a dir, l’homogeneïtzació occidentalitzant del que és muticultural. L’exposició fou objecte de moltes critiques”[5].


Psychoborg, 1994 
Sis d'aquests psychoborg van ser les primeres obres que van arribar de l'artista nipó a l’Estat Espanyol, en aquesta exposició del 1994. Caldria esperar uns quants anys perquè es presentés l'artista de manera independent i amb tots els honors a la Fundació Telefónica (2000), amb la mostra "Història de l'Art", (amb motiu de PhotoEspaña) on duent a terme una tasca molt similar a la de "Psychoborg", però amb un caràcter diferent, feia un repàs profund a gran part de les grans icones de la història de l'art occidental[6].


L’obra de Morimura, així mateix, rebutja altres oposicions predeterminades, posant en dubte el judici de la identitat sexual, cultural o nacional, denunciant una globalització desequilibrada i impositiva.

El 1986 comença a plantejar paral·lelismes entre ficcions de raça i de gènere, com es pot veure a Daublonnage (Marcel), 1988: rebutja aquestes categories com a naturals o predeterminades i, a mesura que el seu treball s'involucra en el fet de la identitat com performance, les seves  «impersonalizacions» i propostes es tornen més extravagants.


Els seus originaris emplastres-collages es sofistiquen gràcies a la tecnologia digital, rivalitzant a través de la fotografia fixa amb les produccions teatrals i cinemàtiques més elaborades. En paraules del mateix artista: “El 1985 vaig fer el meu primer autoretrat, com Van Gogh. En aquella època no existia encara la tecnologia dels ordinadors personals i la fotografia no estava relacionada amb la informàtica. Jo treballava com tots els fotògrafs, en el laboratori. La meva feina era com un mirall per a mi. Ara és fàcil manipular les fotografies. Però en l'era digital la fotografia ja no actua de mirall. Per això vaig decidir actuar en sentit contrari i evitar, en la mesura del possible. La sèrie que vaig fer l'any passat (2000) és en blanc i negre en grans impressions. No desestimo la tecnologia, que pot ser molt útil per experimentar coses noves, però vull que la fotografia segueixi sent una cosa física per a mi. Només així es transparenta la realitat” [7].



El 1991 realitza amb les seves instantànies una dura sàtira al voltant a les dones nipones de classe alta obsessionades amb els símbols socioeconòmics occidentals. Inoblidables són les seves imatges vestit de Chanel i Louis Viutton de la sèrie Sister (1991).

A partir de 1994, amb els seus Psycoborgs (diverses encarnacions de Michael Jackson, Madonna, etc), s'acosta a la fotografia documental i al seu ús en l'imaginari de la cultura pop.

El 1996 Morimura acaba la sèrie Actrees, en la qual emula posis de les dives més famoses en les seves pel·lícules més conegudes. El conjunt es compon de 57 fotografies en què l'artista juga a reviure i rememorar estrelles del món del cel·luloide, transformant-se en 20 actrius de cinema europees, americanes i japoneses. Audrey Hepburn a Esmorzar amb diamants, Marilyn Monroe nua per a un calendari, Vivien Leigh a Allò que el vent s'endugué o Paye Dunaway a Bonnie and Clyde són algunes de les imatges-fetitxe que Morimura tracta de reproduir el més fidelment possible i amb tot luxe de detalls.



En determinats casos fa una hibridació de la cultura japonesa i l'occidental, per exemple, quan es retrata com Brigittc Bardot pujada en una Harley Davidson enmig d'Osaka o quan imita a la Catherine Deneuve de Reil de Jour en una típica casa de te japonesa Morimura sembla referir-se a la tradició del kabuki al llarg de tot el seu treball, amb la diferència que, en comptes de basar-se en el teatre, es basa en el cinema, que és actualment la forma de representació més popular. Tota la seva obra gira al voltant a les creacions fictícies del cinema, l'art o els mitjans de masses

La dècada dels 90 es convertia així en l'etapa de major creativitat artística de Yasumasa Morimura fins ara, aprofitant l'estirada que va tenir en tot el món es humor àcid i la seva ironia artística, que li va comerciejar tantes amistats com enemics. En aquest sentit, Javier Torras de Ugarte, escriu a la Revista Digital Info-arte[8]: “En culminar aquestes sèries es pot dir que tanca una etapa i obre una nova en la qual, si bé no hi ha canvis dràstics, la tècnica li permet perfeccionar el seu estil i aconsegueix donar una unitat més realista a les seves performances o accions. A més, sembla que l'artista nipó es pausa una mica, se centra en el que vol fer i comença a desenvolupar les seves obsessions.



La primera d'aquestes obsessions va ser Frida Kahlo, una artista que des d'un primer moment es va posar molt en relació amb el japonès. Certificar aquest interès en la seva sèrie "Un diàleg circular amb Frida Kahlo", circular perquè acaba on comença, en el propi Morimura. Va acompanyar a la sèrie de fotografies dels seus muntatges un vídeo en què el diàleg es feia encara més abstracte si és possible.

A "Un diàleg circular amb Frida Kahlo" hi ha diverses obres molt interessants. Podem veure a la pintora mexicana amb un xal de Louis Vuitton, però també embolicada en una infinitat de decoracions orientals, on la cal·ligrafia i el traç adquireixen una dimensió especial. L'obra es titula Frida Kahlo festiu Decorations, i en ella tota mena de chinerías envolten un mític autoretrat de Kahlo que ara és un autoretrat de Morimura.

Yasumasa Morimura és pot considerar un artista multicultural si mirem des del punt de vista en el qual ell apareix enmig de tot l'entorn global. Torras de Ugarte diu en aquest sentit: “Diguem que és un artista japonès que ha conquerit la fama internacional utilitzant els seus trets orientals en imatges purament occidentals. No sé del cert si el seu interès és acostar les postures contràries de diferents cultures, unificar, o simplement riure de tot això, però la fusió cultural és òbvia. Encara que els elements provinents de diversos estrats de la creació artística es diferenciïn a la perfecció, la seva barreja i unió produeixen un efecte original de pastitx que porta sovint a l'equívoc i l'ambigüitat.”[9]

En una actitud totalment en sintonia amb els seus orígens, Morimura absorbeix les imatges importades d'occident, les intervé, s'introdueix, i passa a formar part d'elles convertint-les en pròpies de la seva cultura. És aquest el seu mètode de creació particular i pel qual se li pot considerar un artista nipó a cavall entre la mirada del colonitzador i del descolonitzador. Incorpora un discurs crític envers la colonització i el multiculturalime per desenvolupar un art que esdevindrà global.

És evident que treballa amb les imatges foranes, molt llunyanes de la seva cultura formalment. En introduir el seu rostre, inevitablement oriental, en escenes típiques, cuinades i totalment digerides per l'espectador occidental, produeix un efecte inquietant, als ulls d'un expert estudiós del nostre art tradicional, les seves obres poden resultar, en ocasions, còmiques, grotesques, kitsch i fins i tot horteres, però és una cosa totalment premeditada i buscada. Aquesta estètica es deixa veure més profusament en la seva sèrie "Los nuevos caprichos” 2001.

En els capritxos de Morimura es poden advertir juxtaposicions culturals que contradictoris. En Beautiful legs come at great expense, l'artista es fica en la pell d'una prostituta espanyola de finals del XVIII a la qual, curiosament, l'estan intentant comprar amb iens japonesos. La múrria alcavota Goyesca s'ha tornat en un vell japonès encaputxat que mostra els bitllets amb la cara de Morimura, els mateixos que el mateix artista havia utilitzat per a algunes obres dels anys 80. De nou ens trobem amb una metàfora sobre el mercat de l'art, amb una subtil i divertida crítica que no fa llum sobre cap interpretació en concret, més aviat al contrari, deixa obertes tot tipus d'especulacions.


Yasumasa Morimura es revela com un perfecte coneixedor no solament de la cultura occidental, com ja ha quedat de manifest, sinó també de la seva pròpia. Les complicades escenografies que ell mateix compon per les seves intervencions estan sovint esquitxades per innombrables detalls propis de la seva cultura. Conseqüentment l'artista pretén fer un ús malèvol d'aquests elements, la qual cosa el condueix directament cap al interculturalisme, i no al multiculturalisme, és a dir, al mestissatge dels factors que determinen l'art occidental i el seu propi, ja que no només pretén crear un espai on convisquin tots els elements que conformen el pastitx, sinó que va més enllà aconseguint que aquest pastitx, encara còmic i vulgar, sigui una pura i completa obra d'art propi.
 
"Los Caprichos" de Goya són una representació de l'Espanya més negra i profunda, un retrat de la realitat històrica que reflecteix un dels moments més durs de la història d'un país. És aquesta identitat cultural la preocupa Morimura, per d'ella partir a la universalització per mitjà de la barreja. A l'incloure detalls que estarien fora de lloc en l'obra original, penetra de ple en el fosc abisme de la creativitat, no només transformant l'obra, sinó la seva història, i atorgant un nou significat o actualitzant el que tenia en origen. Dit d'una altra manera, el significat que busca Morimura no s'entén sinó amb el de l'obra original, o el que és el mateix, que una cultura no s'entén sense l'altra, fent aquesta afirmació extensible no només a l'oposat Espanya-Japó, sinó a la resta de les nacions i cultures. 

A The drama is still going on. The curtain at the Globe Theater has not fallin, és molt curiosa la intervenció constant i eclecticista de diversos elements. No he parlat fins ara de la importància dels títols de les obres per l'artista japonès per augmentar l'ambigüitat, però en moltes ocasions completen definitivament el significat de l'obra o atorguen un nou punt de vista. Aquí, mentre Morimura dansa amb el globus terraqüi de la mateixa manera que cinquanta anys abans ho fes Charles Chaplin a El gran dictador, la qual cosa suposa una clara al·lusió de la Segona Guerra Mundial, els monstres goyescos voletegen amb unes màscares molt similars a les de els carnavals de les festivitats, en aquest cas xineses. De nou freguem la metàfora i pretén avisar, per mitjà del títol, que encara hi ha desastres que témer i exposa la seva visió de la Terra com un teatre, un altre cop al·ludint al vell i conegut teatre de Shakespeare utilitzant un joc de paraules.



Però aquesta idea no és nova, doncs ja havia aparegut en altres sèries anteriors. Dins de la sèrie "Actress", l'obra que reprodueix un famós fotograma de Vivien Leigh en les seves paper estrella com Scarlett O'Hara en Allò que el vent s'endugué, Morimura porta el paisatge incendis d'Atlanta a un jardí japonès, amb una construcció en pagoda i uns cirerers en flor que tan abundantment concorrien en les estampes de l'Ukiyo-E i que Van Gogh, més japonès que molts japonesos, immortalitzat en repetides ocasions.



Red Marilyn, altres de les obres d'aquesta sèrie en la qual explora la sexualitat més explícita i vulgar d'occident, pel que fa a la cultura nipona, va arribar a ser muntada sobre un dels formats que van arribar al món europeu a finals del segle XIX, juntament amb paravents i altres més, em refereixo al ventall, sobre el qual van pintar tants i tants artistes francesos postimpressionistes.

Morimura realitzar un tríptic sobre la Gioconda de Leonardo, inclòs en el seu "Història de l'Art". A la imatge central exhibeix a la Mona Lisa mostrant una nuesa digitalitzada, en ple foto-collage, sobre un fons similar a l'original en el seu llunyania, però a la zona on serpentejants rius havien de creuar el atmosfèric paisatge, unes ruïnes ocupen l'espai. Aquestes ruïnes no són gens de en concret, o potser sí. Potser al·ludeixin a les ruïnes de la icona, de l'art històric, i més probablement siguin un nou record de la devastació del Japó a Hiroshima i Nagasaki.


(Tríptic) Mona Lisa in its origin, Monna Lisa in Pregnancy i Monna Lisa in the third place, 1998. “Història de l’Art.”


La major part de les seves obres amaguen claus, secrets que ens condueixen cap a la nebulosa de la interpretació, del subjectiu i de la intenció més o menys maliciosa de cada espectador, així com la de l'artista. Una mirada, una estètica postmoderna de la multiculturalitat en un món globalitzat i on la barreja pot esdevenir una moneda de doble canvi.

------------------------------------


REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES


[1] GARCIA YELO, María (Universidad Complutense de Madrid) (2001). Historia del Arte. Yasumasa Morimura. Anales de Historia del Arte. 2001, 11:357-375. ISSN: 0214-6452 [Article en línia] [Data de consulta: 16 de novembre de 2011].

[2]  JARQUE, Fietta (2011). "En la era digital, la fotografía ya no actúa de espejo" Entrevista a YASUMASA MORIMURA, Artista. Madrid: Diario El Pais [Article en línia] [Data de publicació: 24 de desembre de 2011] [Data de consulta: 5 de gener de 2012].

[3] Catàleg de l’exposició : MAGICIENS DE LA TERRE. Musee National d'Art Moderne Centre Georges Pompidou and Grande Halle, Parc de la Villette, Paris, 1989. Curator: Jean-Hubert Martin. [Document en linia] [Data de consulta: 16 de novembre de 2011] URL < http://www.leftmatrix.com/magiciens.html >

[4] GUASCH, Anna Maria (2009), El arte último del siglo XX : del posminimalismo a lo multicultural. Madrid:Alianza ed. Col. Alianza
forma,145. 10ª impr. 600 pàgs. pp. 557-579 [Resum fet per Joan Campàs Montaner. Material Història de l’Art II UOC].

[5] GUASCH, Anna Maria (2009), El arte último del siglo XX : del posminimalismo a lo multicultural. Madrid:Alianza ed. Col. Alianza
forma,145. 10ª impr. 600 pàgs. pp. 557-579 [Resum fet per Joan Campàs Montaner. Material Història de l’Art II UOC].

[6] TORRAS DE UGARTE, Javier. Yasumasa Morimura, un crisol cultural. INFO-ARTE Revista Digital de Arte. [Article en linia] [Data de consulta: 26 de novembre de 2011].
 [7] JARQUE, Fietta (2011). "En la era digital, la fotografía ya no actúa de espejo" Entrevista a YASUMASA MORIMURA, Artista. Madrid: Diario El Pais [Article en línia] [Data de publicació: 24 de desembre de 2011] [Data de consulta: 5 de gener de 2012].
[8] TORRAS DE UGARTE, Javier. Yasumasa Morimura, un crisol cultural. INFO-ARTE Revista Digital de Arte. [Article en linia] [Data de consulta: 26 de novembre de 2011].

[9] TORRAS DE UGARTE, Javier. Yasumasa Morimura, un crisol cultural. INFO-ARTE Revista Digital de Arte. [Article en linia] [Data de consulta: 26 de novembre de 2011].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada