Lorna Simpson és una fotògrafa de Nova York. El seu treball s’endinsa en els estereotips de gènere i de raça. Una de les constants temàtiques en la seva obra és l’accent especial en la figura que representa en la seva època la dona afroamericana en la cultura actual del seu país, la qual cosa la situa en un dels paràmetre definidors de l’estètica postmoderna. La dicotomia negre-blanc, tradicional-actual, colonial-potscolonial es podrà llegir en el context de la seva obra artística. Una dicotomia que encaixa en el moviment estètic postmodern en el qual en va formar i créixer artísticament.
Lorna Simpson no és molt coneguda a l’Estat Espanyol. Només hem tingut ocasió de veure la seva obra al Ciclo imaginarios del Centro de Arte de Salamanca (2002) i en el projecte Compostela organitzat per Miguel Fernández-Cid per al Centro Gallego de Arte Contemporaneo de Santiago de Santiago de Compostela el 2004. Llavors, va presentar el seu vídeo Corridor (2003).
http://lsimpsonstudio.com/filmvideo03.html
En aquesta obra juxtaposa les escenes paral·leles de la vida de dues dones americanes de diferents èpoques. Una sembla un serventa del 1860 enfront de l'altre que retrata una propietària d'una casa benestant del 1960. Una retrata l’esclavisme, l’altra una mestressa de casa avorrida per la rutina del segle XX. Un document al costat de l’altra dóna com a resultat un efecte inquietant. Tots dos papers són interpretats per ma mateixa actriu: Wangechi Mutu.
Des de 1980 la seva obra es presenta en exposicions individuals i el 1990 es va convertir en la primera dona afroamericana en exposar a la Biennal de Venècia. A mitjans de la dècada dels 1990 el seu nom està ja clarament associat al foto-text i ha pres un notable èxit.
El 1995 fa un petit gir aparent en la presentació dels seus temes. Deixa de banda la fotografia de persones i dóna pas i protagonisme als escenaris. Més endavant les seves imatges prendran vida i experimentarà en el camp audiovisual. Si les peces fotogràfiques primerenques es podrien considerar la seva l'obra més contundent les seves pel·lícules són els seus treballs més bells estèticament.
En els paràmetres de l’art potsmodern no hi ha un gust per recordar i mantenir una tradició. Ara tot és ràpid, de consum immediat i tot passa ràpidament de moda. No és manté rés, però existeix la tendència, i el gust, de rescatar del passat alguns elements en forma de “revival” o “retro” per a a tornar a posar-los de moda i, en conseqüència, tornar-los a rebutjar de la mateixa manera.
Recentment, ha experimentat amb la pintura per evocar els atributs femenins mitjançant la sèrie de dibuixos sobre perruques (2008) i posteriorment en la tècnica combinada de fotografia, dibuix i puntura (2010).
Entre les seves influències es troben el cinema negre dels anys trenta, el cinema underground dels anys seixanta i el cinema documental.
La seva obra ha estat exposada al Museu d'Art Modern de Nova York, el Museu d'Art Contemporani de Chicago, el Museu d'Art de Miami, el Walker Art Center, Minneapolis, i el Museu Irlandès d'Art Modern de Dublín.
Ha participat en exposicions internacionals importants com ara el Premi Hugo Boss al Museu Guggenheim, Nova York, i la Documenta XI de Kassel, Alemanya.
En els últims temps, va tenir una exposició individual a Salon94, Nova York, el 2008 i una exposició individual a la Galerie Obadià, París, el 2009. El 2010, ha rebut el premi Infinity Award en l'art del Centre Internacional de Fotografia.
Tota la seva obra a la seva web oficial http://lsimpsonstudio.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada