Actualment sembla que la forma de les coses és el que més en interessa i, sovint, en oblidem del contingut. De fet, una bona presentació és una fantàstica forma de presentar qualsevol producte, tema o idea. El problema rau en el moment en que obrim el paquet, mirem dins i... oh, sorpresa, dins no hi ha rés del que esperàvem.
A internet el ventall de productes que trobem és infinitament gran. És temptador cercar i oferir en un aparador tant potent com aquest. La cosa es complica quan cal fer la tria d’allò que ens interessa. Sovint trobem molt, però hi ha poques troballes que, realment, una vegada trets els "llacets" de decoració siguin veritablement bones.
La cosa es complica, quan s'està immers en la lectura d'un text carregat d'enllaços, imatges, vídeos i referències que no aporten rés. Sovint, tanta interconnexió ens pot donar la sensació que al final estiguis perdut en una autopista de tres carrils, quan resulta que tu estaves caminant per un caminet a la vora d'un rierol. Perills de l'hipertext? o és simplement una moda de posar links a tot arreu amb l'objectiu d'aconseguir que el que s'escriu sembli més atractiu i interessant independentment de la seva utilitat?
La publicitat ens marca. L’estètica ens guia. La moda ens identifica. L’embolcall ens presenta... però segurament cal tenir un bon contingut que oferir.
Aquests dies he estat fent un treball de l’assignatura història contemporània II. El tema central girava entorn l’Europa d’entreguerres i sobre el Feixisme italià i el Nazisme alemany. En un dels textos que he estat llegint, sobre Hitler, es parlava de com aquest va emprar els mitjans de comunicació de la seva època com a altaveu propagandístic de la seva ideologia. El resultat va ser espectacular.
El professor i historiador, Francesc Veiga Rodríguez, escriu en els mòduls de l’assignatura:
“L’anàlisi de les claus de l’èxit nazi resulten especialment complexes i no es relacionen de manera directa amb el contingut del multiforme programa. Cap dels seus principis (nacionalisme, racisme, antidemocràtic i anticapitalisme) no resultava nou.
Al contrari, tots són comuns a la tradició autoritària nacionalista i pangermanista de l’ala conservadora del pensament alemany del segle XIX. Però els nazis van saber utilitzar aquests principis amb un extraordinari desplegament de mitjans de propaganda, propis del segle XX, i amb una coordinació i eficàcia desconegudes fins aquell moment.
La ràdio, la megafonia, els mitjans de locomoció moderns –automòbils i avions–, les concentracions multitudinàries recolzades per una escenografia impressionant, i fins i tot mètodes propagandístics molt avançats per a l’època –tramesa d’un disc amb discursos de Hitler a votants potencials–, van transformar una ideologia mediocre i escassament original en una opció política atractiva per a una audiència massiva.”
Possiblement, aquest sigui un exemple d’embolcall enlluernador que amagava un missatge mediocre i ple de falses expectatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada