dijous, 10 de maig de 2012

Del paratext al link

“Els gèneres estan sempre al servei de la funció essencial del discurs en el que s’integren, com és el cas de la transmissió del coneixement”.

Arlette Seré, en el capítol 6 del llibre “Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos, ens parla de la funcionalitat del discurs i la necessitat d’adaptació que els diferents gèneres literaris i d’estil han de poder incorporar com a condició sine qua non per assolir els objectius pels quals es genera cada discurs.

Hi ha un espai especialment sensible a l’adaptació de nous formats i l’ús de nous suports de lectura: el món dedicat a recursos per a l’aprenentatge. Els discursos de transmissió de coneixement han cercat sempre formats flexibles i espais atractius per a poder presentar de la forma més didàctica i entenedora els seus continguts. 

És evident, que la manera en que un mateix contingut, com per exemple “el cicle de l’aigua”, serà molt diferent veure com es disposa en un llibre de text de 2n de primària a com s’inclou en el volum III de la Gran Enciclopèdia Catalana. Però, curiosament, deixant de banda el nivell del contingut que va dirigit a públic diferent, en ambdós casos podrem veure que s’articula el discurs en diferents espais de text, que es complementen i que ens permeten fer una lectura alternativa i no lineal de tot allò que se’ns presenta.


Seré, en aquest article, ens parla de les similituds dels paratextos presentats generalment en els formats clàssics dels diccionaris, llibres de text o manuals d’aprenentatge de llengües amb les possibilitats de navegació que ofereix l’hipertext. Un discurs de transmissió de coneixement en format hipertextual podrà incorporar infinitat d’enllaços a altres textos addicionals, podrà aportar recursos de lectura, ampliar informació sobre un detall concret del text o ampliar un gràfic (que fins i tot pot tenir moviment i so) o simplement desenvolupar un text paral·lel que il·lustri el tema estudiat... i tot plegat a l’abast d’un sol clic.

Al llarg de la nostra història ens ha acompanyat sempre la forma intrínseca a la nostra idiosincràsia humana: la comunicació. De la oralitat al pergamí i al paper, de l’impremta als mitjans audiovisuals i els ordinadors, els gèneres del discurs destinat a la transmissió de coneixements s’han anat succeint, els uns amb els altres. Han dotat de nous llenguatges que han begut del anteriors i d’altres els han incorporat del tot. A partir de la metàfora de les nines russes, Seré reflexiona sobre la plasticitat dels gèneres abocats a ser capaços d’absorbir les funcions dels anteriors i es magnifiquen conservant la mateixa cara i els mateixos objectius.

2 comentaris:

  1. En relació a l'aprenentatge, que cites, crec que cal mencionar que la canalla i els adolescents actuals són el que s'anomena “nadius digitals”, capaços del domini dels nous llenguatges de la Xarxa i alhora generadors de continguts d'informació, sigui en els xats, com en el net.art o en els blogs.

    Julià Naval

    ResponElimina
    Respostes
    1. Julià, estic totalment d’acord amb el que comentes. Sobre els “nadius digitals” (als que faig referència en un post anterior) i la seva relació amb l’entorn de l’aprenentatge hi ha un llibre molt interessant de Marc Prensky: “Enseñar a nativos digitales”. Prensky, va encunyar aquest terme per referir-se als alumnes i el d’immigrant digital per referir-se al professorat. La seva tesi parla de coassociació entre ambdós i el canvi de paradigma en l’educació, on ja no és vàlida la clàssica funció d’explicar i fer exàmens i on cal fer-se la pregunta: que significa fer servir correctament la tecnologia? És un primer pas cap a un canvi.

      Elimina