dissabte, 26 de maig del 2012

Immersió vs interactivitat. Quina és la meva clau?

Llegint el text de Domingo Sánchez Mesa, “Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrònica” del llibre “Escrituras digitales. Tecnololgias de la creación en la era virtual, on ens convida a viatjar als budells d’un text per a que puguem experimentar, en primera persona, l’estructura, la immersió, la comunicació i la suposada interactivitat que ha de contenir un hipertext, he tingut flash bac personal.

Fa una trentena d’anys, vaig intentar (i dic intentar ja que malgrat intentar-ho en diversos moments ho vaig abandonar) llegir un llibre en paper (crec que en aquell moment el llibre digital era una entelèquia) que en les seves primeres pàgines plantejava una història i, posteriorment, et donava dues opcions per a seguir llegint. Depenent de la teva decisió calia anar a la pàgina que indicava la teva resposta i la història anava evolucionant o involucionant a partir de la teva tria.

La sensació que ara tinc, passats tots aquests anys, és que no vaig aconseguir arribar mai a saber que "carai" passava amb la “clau” que em van assignar i no vaig aconseguir descobrir el secret que s’albirava a l’inici del llibre. Ara, que estic immers en l’estudi de literatura hipertextual, no em puc treu del cap aquella experiència llunyana i en la paradoxa del que significa el cas a l’inrevés. Allò era una obra impresa amb l’esquema que ara tindria un hipertext. Curiosament, passats els anys, aquell llibre va caure en mans de la meva filla de 10 anys que el va llegir, va jugar amb la trama proposada i va arribar a descobrir un món d’aventures que jo no vaig poder entendre. A més a més, va quedar tant fascinada per la proposta que, aquest llibre, ha passat de mà en mà per molts dels nens de la seva classe. Ella ha aconseguit posar aquell llibre, maleït pel meu record i la meva reticència, en un estatus d’autèntic “best-seller” entre les nenes i els nens d’una classe de 4t de primària en una escola de Sabadell.



La clau del fet que mi no m'enganxés aquest llibre, segons les paraules de Sánchez-Mesa, rau en la dificultat intrínseca de l’hipertext respecte a la immersió dels lectors en la trama d’un text. En la narrativa clàssica la presentació dels diferents elements que conformen una obra literària estan ordenats de la forma en la que l’autor pretén que el seu lector estigui totalment immers en allò que està passant i que es va descobrint en cada moment del text. De fet, cal tenir en compte, que una de les valoracions que els crítics literaris utilitzen és, precisament, la forma en que un autor escriu, ordena i controla el tempus de la trama dramàtica. En l’hipertext aquest fet es pot perdre completament i, en el moment en el que la immersió no s’estableix, la sensació de pèrdua, avorriment o desencís per part del lector pot significar l’abandó de la lectura.

Però, arribat aquest punt em pregunto: com és que a la meva filla i els seus companys aquest llibre els ha captivat? El quid de la qüestió està, doncs, en que la interactivitat i la immersió poden ser antagòniques com ens planteja Sánchez-Mesa, però també es podrien complementar. Possiblement, aquest pugui ser un espai on la creació literària hipertextual podria cercar el seu potencial per a explicar històries que ens puguin captivar des del primer link.

El llibre en qüestió és “La teva clau és Jonás” d'Edward Packard i Paul Granger. Forma part de la sèrie de literatura juvenil d’hiperficció explorativa “Tria la teva pròpia aventura” publicada a finals dels anys 70 als Estats Units i traduïda al Català a principis dels anys 80”.

Espero que si algú de vosaltres el llegeix pugui ajudar-me a entendre que va passar en aquella aventura que se'm va resistir fa una colla d’anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada