Les espirals hipertextuals de la narrativa i la poesia

Seguint el text de Domingo Sánchez Mesa, “Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrònica” del llibre “Escrituras digitales. Tecnololgias de la creación en la era virtual, si partim de la base que les narracions hipertextuals són interactives, i que aquesta interactivitat pot ser totalment dirigida per l’autor (selectiva), parcialment oberta (transformativa) o totalment col·laborativa per part del lector (constructiva); la immersió pot quedar relegada en un segon pla en pro d’aquesta interactivitat manifesta.

L’hipertext permet al lector la possibilitat de tenir diferents punts de vista i assolir múltiples lectures alternatives d’una mateixa narració, però pot esdevenir el principal enemic de la immersió que necessita un text literari per a que funcioni amb les condicions narratives. Possiblement, l’hipertext necessitarà reinventar el seu espai narratiu i cercar altres formes potencials per a explicar històries. Actualment, la creació literària hipertextual sembla estar relegada a un estatus incipient.



Aquesta dificultat en la immersió, és justament la que defineix Kaine Kokimaa, en el text “Close reading”: hipertextos de ficción. El fet d’anar evolucionant per una història fragmentada, on alguns dels fragments no tenen continuïtat, el no tenir la certesa que ja s’han trobat totes les incògnites plantejades i que ja hem arribat al final del trajectes; fa que la repetició de pàgines, el cercle viciós de la història i la incertesa del camí plantegin una situació de pèrdua i convidin a l’abandó per part del lector.

En aquest cas, Kokimaa, a partir de l’estudi de l’obra, paradigmàtica i pionera de l’hipertext literari, “Afternoom. A Story” de Michael Joyce (1987), explica els diferents recorreguts predeterminats, amb opcions de tria o, fins i tot, amb camins amagats amb el que es va concebre l’obra. A partir d’un plantejament inicial hi ha una sèrie de camins que van construint una història. Hi ha fragments claus en el desenllaç de la trama, però no hi ha establert un final magistral. L’obra, però, disposa de fragments claus on, un cop feta la seva lectura, es pot establir la certesa que ja s’han esvaït totes les incògnites plantejades.

En el cas de l’obra de Joyce es pot considerar com una part de la intencionalitat del mateix autor. La lectura de cadascun dels seus fragments es pot entendre com una metàfora d’allò que està experimentant el protagonista. Hi ha una cerca part del personatge d'uns fets en els qual ha estat l'espectador i també per hi ha una cerca de la història part del lector. La trama entra en espirals angoixants i, a vegades, contradictòries, que es poden considerar com una forma de descriure una situació en la que ens podem trobar qualsevol de nosaltres.

Canviant de registre, cal esmentar que un dels gèneres literaris que ha considerat la xarxa telemàtica com una gran oportunitat, tan d’expressió com de promoció, ha estat la poesia. Personalment, aquest gènere literari no ha estat un dels meus preferits i, en conseqüència, no he estat mai un gran lector ni seguidor de la producció poètica. Però, per altra banda, sempre he cercat un punt poètic en qualsevol expressió vivencial, especialment en l’art i en la cultura.

Un text narratiu té poesia, la posta en escena d’una peça teatral, per part d’un director concret, desborda poesia pels quatre costats i una cançó que estic escoltant no és altra cosa que un fantàstic poema.

A partir d’aquesta reflexió, entenc, que en el fons, el que ens vol dir Jan Baetens, en el seu text “Poesia electrònica: entra la imagen y la performance. Un anàlisis cultural” (també dins dels llibre “Escrituras digitales. Tecnololgias de la creación en la era virtual”), és que la poesia pren sentit a partir de l’evolució en el si d’una cadena d’esdeveniments consecutius i que es pot transmetre als lectors (o espectadors). Això pot ser possible a partir de la cosificació i de l’evolució que adopta la poesia (ja sigui a nivell electrònic dins d’una pantalla, en una performance o impresa en un paper) i de la combinació i transformació que esdevé en la pròpia obra.

De la reflexió de Baetens em crida l’atenció el fet del canvi d’enfocament respecte al pas del món virtual al físic. Aquest fet, però em va fer reflexionar. Sempre havia pensat que el pas de les creacions artístiques al món digital era un punt crític, en alguns casos. Un muntatge teatral, enregistrat directament en una funció, sempre m’ha donat la sensació que era una mutilació bestial. El teatre, al meu parer, necessita de la interactuació física i energètica que es viu entre públic i actor, és a dir, de la complicitat entre escenari i auditori. Possiblement caldria experimentar que passa quan el fet de la performance esdevé a l’inrevés.