dilluns, 15 d’abril del 2013

Mama vull sortir a la tele. Reflexions sobre funcionalisme, poder i estatus

En l’imaginari col·lectiu actual hi ha una idea sobre la popularitat i el prestigi que, en alguns casos, està molt vinculada a la presència en els mitjans de comunicació. Si no estàs en la primera línia no vens. Si no surts als mitjans no ets notícia. Si es parla del teu esdeveniment no vindrà ningú.

Actualment hi ha una dèria per ser famós, famosillo o famoset. Triomfar en un concurs televisiu t’obre les portes d’un sector de consum ràpid i rendible a curt termini. Vendre l’exclusiva sobre com em vaig lligar al torero famós de torn, també. Tanmateix hi ha una lluita per voler ser obertura d’informatiu i aconseguir que la teva història sigui notícia. I, també, si molt m’apures, també la gent vol que el seu twiit sigui Trending topic... en el fons sembla que el més important és que es parli en els mitjans. Sóc notícia ergo existeixo.

La teoria funcionalista analitza el sistema social com una unitat depenent d’un conjunt de paràmetres culturals i estructurals que cal veure i llegir com un tot. No es pot entendre una part sense veure el tot. Es a dir, una part no podria existir per si sola i un conjunt no podria viure sense una part.

En paraules de Mauro Wolf: “Cuando se afirma que la estructura social resuelve los problemas relacionados con los imperativos funcionales, se quiere decir que la acción social conforme a las normas y a los valores sociales contribuye a la satisfacción de las necesidades del sistema” (3) (Wolf, 1994, pàg. 71).

Paul F. Lazarsfeld i Robert K. Merton, dos del principals exponents funcionalistes, diuen: “La impresión más difundida es que los medios de comunicación de masas representan un poderoso instrumento, tanto para el bien como para el mal, y que, si faltan los controles adecuados, la última hipótesis será, en consecuencia, la más probable” (1). (Lazarsfeld/Merton, 1992, pàg. 231).

Aquest afirmació va relacionada amb el poder que pot arribar a exercir allò que es transmet per un mitjà de comunicació de masses. Tot allò que es difon pot esdevenir una veritable influència en el gust i en la manera de fer. Les organitzacions, les institucions i la indústria recorreran a aquest sistema per a incidir en la població. La propaganda serà un dels mitjans més potents per a crear opinió i influir en la forma de pensar. Això pot ser una arma de doble fil. La potencialitat d’allò que es diu a la ràdio i es veu al cinema i la televisió crearan una influència en el públic consumidor d’aquests productes mediàtics.

El valor d’un personatge, una cosa, un producte o d’un esdeveniment pot dependre, sovint, en el fet de preguntar-se: és notícia?. Els mitjans donen prestigi. Si no surts a la ràdio, la premsa o televisió no ets important i no hi ha notícia. Seguint les paraules de Lazarsfeld i Merton: “Los medios de comunicación de masas dan prestigio y aumentan la autoridad de los individuos y de los grupos, legitimando status” (1). (Lazarsfeld/Merton, 1992, pàg. 238)

Un exemple prou reeixit, en l’imaginari de l’oient en l’època daurada de la ràdio, sobre l’ús dels mitjans de comunicació de masses com a propaganda política per assolir uns objectius el podem veure en l’ús que Adolf Hitler va fer per inculcar les seves tesis. Francesc Veiga Rodríguez ho descriu així: “La ràdio, la megafonia, els mitjans de locomoció moderns, les concentracions recolzades per una escenografia impressionant, i fins i tot mètodes propagandístics molt avançats pera l’època, van transformar una ideologia mediocre i escassament original en una opció política atractiva per a una audiència massiva” (2) (Veiga, 2002, 41). La propaganda pren el relleu a la coerció.

Al llarg de la història, però, podríem citar molts més exemples sobre el poder que han exercit els mitjans de comunicació. Si en les ràdios nord-americanes de l’any 38 tothom seguia els serials de la CBS i la NBC ; a l’Espanya de la postguerra tothom escoltava el “parte de les 9” (el noticiari de Radio Nacional de l'època). Aquesta era la veu oficial d’allò que calia saber. Un mecanisme del poder polític de la postguerra per uniformar idees i pensament. El “Consultorio femenino y de belleza de doña Elena Francis” era el paradigma de la dona abnegada de la societat d’època. Curiosament, al cap dels anys, es va saber que qui escrivia els guions (cartes i respostes) era un home. El poder servit en safata de plata.

Segurament, la fama, el poder i l’estatus, que Merton i Lazarsfeld van definit en la seva teoria funcionalista, encara avui dia, és un tema vigent. Malgrat els temps han canviat molt i les noves tecnologies de la comunicació han esdevingut una veritable revolució informativa, ens podem abstreure i pensar que és un text escrit la setmana passada. Ara, posar la cara en els anuncis d’una marca dóna prestigi al producte i al famós que el firma. No tothom pot anunciar les rebaixes de "El Corte-Inglés" o les capsules individuals d’un cafè exprés.

Segurament, també està vigent el fet que la mateixa televisió faci famosos a desconeguts i, per tant, sortir a la tele sigui l’objectiu d’un determinat sector de la població. Possiblement, la nostra televisió tindria millor salut sense tan ex concursant de “Gran Hermano”, ni ex parelles de toreros... però, potser, aquestes ja serien figues d’un altre paner.






Referències bibliogràfiques:

(1) Lazarsfeld, Paul F; Merton, Robert K. “Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada”, a AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas: Monte Ávila, 1992

(2) Veiga Rodríguez, F. Història contemporània II. Mòdul didàctic 1. El món d’entreguerres. Barcelona: FUOC, 2002.

(3) Wolf, M. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona: Paidós, 1994.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada