dimarts, 7 de maig de 2013

Els "heavys" llegeixen llibres d'Espriu? Els estudis culturals i la comunicació


En els anys cinquanta del segle XX viurem l’adveniment d’una nova manera d’estudiar les relacions entre la societat contemporània i la cultura popular. A partir d’elements com l’etnicitat, la classe social, o el gènere en la producció cultural s’escriuran pàgines i pàgines on s’exposarà la nova manera de fer de la gent. Aquests estudis intentaran fer una radiografia, el més exhaustiva possible, de les diferents cultures i subcultures que marcaran part de la història dels darrers temps.

Autors com Richard Hoggart, Raymond Williams, E. P. Thompson, Stuart Hall o Paddy Whannel, van centrar el seu treball en fer un gir en la tendència i enfocament dels seus coetanis. En aquest sentit, Jaron Rowan escriu: “Aquest interès per motius tradicionalment exclosos de la història en majúscules i una clara filiació amb el pensament marxista van donar lloc a una tendència que posteriorment s’anomenaria culturalisme. Aquesta tendència de pensament posa en crisi una versió més mecanicista del marxisme, i es focalitza més a entendre l’anomenada infraestructura que la simple estructura econòmica del capital” (Rowan, 2012, pàg. 3).

En el terreny comunicatiu la gran innovació rau, segons Mauro Wolf, en el canvi respecte a l’objecte d’anàlisi. Es deixarà de banda l’enfocament sobre els mitjans de comunicació de masses (teoria hipodèrmica) i també l’accent sobre els efectes i la relació amb els seus destinataris (teoria sobre els usos i gratificacions). 

A partir del culturalisme o teoria culturològica l’enfasi es posarà en l’estudi de la cultura de masses, a partir d’amplificar els elements antropològics més importants i la relació que s’estableix entre el consumidor i l’objecte. En paraules de Wolf: el objeto de análisis programáticamente perseguido es la definición de la nueva forma de cultura de la sociedad contemporánea” (Wolf, 1994, pàg. 112) . Ni el missatge, ni el receptor. El que importa és en quina cultura s’inscriu.


A partir d’aquest context, caldrà que hi hagi tants models comunicatius com subcultures o grups s’inscriuen en una societat?. Wolf diu: “emisores y receptores constrituyen grupos sociales estructurados de forma distinta” (Wolf, 1994, pàg. 151). Defineix els emissors com estructures jerarquizades, formals amb valors professionalitzats en un sistema de sancions i recompensen. Mentre que els destinataris els dibuixa com grups amb una carència de cohesió entre ells, malgrat existeixin vincles de grup. Hi ha una distensió entre els uns i els altres.

Està realment el món de la comunicació tant dimensionat, i atomitzat a la vegada, com els grups de possibles receptors ? 

Em pregunto si un programa de música electrònica i avançada pot interessar a una població més amplia que el públic habitual del Sónar... o si la transmissió d’una cursa de fòrmula 1 pot esdevenir d’interès general, més enllà dels amants del motor... i ja posats, els consumidors habituals dels programes de "cotilleo" en prime time d’una gran cadena, podrien compartir alguna mena d’interès mediàtic amb els "intel·lectuals d’ullera de pasta" que es miren un programa sobre llibres en una cadena secundària?.

No sé si seria possible trencar motlles i afirmar que els amants del "heavy metal "els pot interessar la trama del Cementiri de Sinera. Possiblement ens calgui fer un estudi cultural de camp per esbrinar-ho.



Referències bibliogràfiques:

Busquet, J.; Medina, A.; Sort, J. “La recerca comunicativa” A: Mitjans de comunicació digitals: història i actualitat, Barcelona: FUOC (2010).

Rowan, J. 0). "Estudis culturals". A: Teoria de la Cultura. Barcelona: UOC (2012).

Wolf, M. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona: Paidos (1994) pàg. 112-154


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada