Ens enganyen?

El punt de partida del pensament dels autors de l’Escola de Frankfurt és el canvi de paradigma i de sentit del fet artístic. Si en el segle XIX l’art havia conquerit la seva autonomia en el segle XX es convertirà en un producte de consum i caldrà establir noves relacions amb el seu públic consumidor.

Una qüestió primordial serà poder esbrinar si allò que ens ofereixen com a producte cultural és un simple objecte pensat per a la diversió i l'entreteniment o és un mecanisme de control. La ràdio, el cinema, la música, les revistes o la televisió són un mitjà o un objectiu primordial?

Theodor Adorno i  Max Horkheimer, en el capítol “Indústria cultural: la ilustración como engaño de masas” del llibre Dialéctica de la ilustración, ens parlen sobre la relació del fet artístic en un context on els mitjans de comunicació de masses es converteixen en el canal on la política es serveix per a imposar els seus objectius. En aquest fet rau la crítica tan exacerbada dels autors. Per a ells el feixisme va triomfar amb aquesta tècnica i ens alerten dels perills de la banalització de la cultura, convertida en un simple producte de consum massiu i en la identificació cega que la població assumeix. Cal tenir en compte que ells van formar part de l’èxode de ciutadans europeus que van emigrar a Amèrica fugint de la barbàrie del feixisme.

En els exemples que llegim, situats en la societat occidental del 1944, com la baixa qualitat del jazz, dels estereotips de les “women serial”, de les produccions de grans autors com Ernest Hemingway o d’obres menors com les biografies escrites per Emil Ludwig, o personatges d’opereta o del western americà (1), es poden veure els clixés que de la intencionalitat de control polític. Possiblement, com diuen aquest autors, la intencionalitat sigui simplement tenir entretinguda a la població, annexionant la idea de diversió amb alienació. Segurament, en l’actualitat podríem posar molts exemples que seguirien aquests estereotips. Exemples com la programació del Disney Channel, la gran producció de serials de sobre taula o el triomf del fenomen “Harlem Shake” a la xarxa). Cal, però, tenir en compte que en tot el text traspua la relació directa entre art i política.

De tota manera, sembla que el principal control polític respecte a l’entreteniment mediàtic, ara, el podem situar en els informatius. Què en penseu sobre tot el que està passant en el seguiment dels esdeveniment posteriors als atemptats de la marató de Bòston?

Altres punt de vista dels seus coetanis:

Enfront, però de la teoria crítica i negativa que exposen Adorno i Horkheimer també tenim la visió del seu antecessor, Walter Benjamin que, en paraules de Joan Campàs: “s'interessa per l'impacte de les noves tecnologies i els nous fenòmens socials i polítics sobre l'art, sobre la seva relació amb el públic i la moderna cultura capitalista i urbana” i també “reivindica les il·luminacions com a xoc emancipador, revelador d'un sentit profà que en un món ja sense tradicions és salvat, així, de la pèrdua irremeiable” (2).

Herbert Marcuse i Jürgen Habermas també donaran una visió una mica diferent. El primer farà de pont entre la primera i segona generació de “l’escola” i defensarà que la cultura, malgrat ser un dels elements alienadors del capitalisme, funcionarà com a vàlvula d’escapament per a la població per a fer més suportable un sistema que és advers. Finalment, Habermas, punt central de la segona generació, situarà la seva idea estètica a mig camí les idees dels altres pensadors. En paraules Ana Rodriguez: “les idees estètiques de Habermas se situen en un lloc estrany, entre les propostes de György Lukács, perquè arremeten contra el potencial irracionalista de les avantguardes i la necessària reinstitució de la raó en el sentit il·lustrat com a via per a generar un projecte col·lectiu; i les d’Adorno o Benjamin i Brecht, en la seva defensa de l’avantguarda com a lloc des del qual la reflexió sobre la tradició artística i contra la tradició burgesa pot generar un moviment crític i emancipador” (3).

Referències bibliogràfiques:

(1) Theodor Adorno/Max Horkheimer (1994). “Industria cultural: la ilustración como engaño de masas”, en Dialéctica de la ilustración, Madrid: Trotta. (pàg. 187).

(2) Joan Campàs. Aura digital. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/estetica.html

(3) Ana Rodríguez Granell (2013). Art i política. Mòdul 4 Estètica i teoria de l’art. UOC (pàg. 33).