Als Estats Units d’Amèrica (EUA) una de les tradicions populars és la Nit de Halloween del 31 d’octubre. Aquesta és una de les celebracions populars més arrelades en l’imaginari col·lectiu a partir de tradicions d’origen celta i també de la seva incorporació en les celebracions religioses. La imatge típica d’uns nens disfressats de fantasma, bruixa o monstre, trucant a una porta i demanant llaminadures ja no és aliena al nostre imaginari globalitzat actual. Segurament, l’any 1938, a moltes llars de Nova York i de la majoria de poblacions nord-americanes, la trucada a la porta d’aquella nit tradicional va afegir un neguit extra: i si el que truca és un marcià que vol conquerir el nostre món?
La nit anterior, el 30 d’octubre, la CBS va aconseguir copsar l’atenció de la seva emissió de les 21 h. Durant 60 minuts milions de persones van seguir un programa que va esdevenir el punt de mira dels titulars més rellevants de la premsa dels dies següents. Un exemple dels titulars es pot veure en aquest article del The New York Times de l’època.
La incredulitat i el pànic, per una banda i la realitat i la ficció, per l’altra, es van conjugar d’una forma extraordinària. A partir d’aquest punt de confluència es va escriure una de les pàgines de la història de la comunicació més referencides i estudiades sobre la por al poder de dominació i control dels mitjans de comunicació de masses.
El programa en qüestió va ser la dramatització, que la companyia teatral d’Orson Welles va adaptar per a la ràdio, a partir l’obra de ciència ficció de H.G. Wells del 1898 La guerra dels mons, on es narra la invasió de la terra per part d’éssers procedents del planeta Mart. La transmissió va originar que milers de persones tinguessin un atac de pànic amb la creença que allò que estaven dient per la ràdio era veritat.
A priori, aquest fet podria significar no rellevant si es té en compte que l’obra original situa la narració a finals del segle XIX a Londres. La importància del cas rau en el fet que l’adaptació radiofònica situava l’acció aquella mateixa nit, a temps real, i l’escenari descrit era el territori on els radiooients estaven en aquells moment. L’objectiu dels invasors era Nova York i Nova Jersey i s’estava produït en aquell moments. Això és el que, suposadament, estava passant i el que estava retransmetent el mitjà més potent i immediat del moment: la ràdio.
Cal tenir en compte que el context en el que es va produir aquest fet és molt diferent a l’actual. La ràdio, juntament amb el cinema, era l’estrella dels mitjans de comunicació de masses. Era l’època daurada de les ones hertzianes i també el moment on la teoria funcionalista dels mitjans de comunicació, de Paul F. Lazarsfeld i Robert K. Merton, va escriure les seves principals tesis sobre la importància del fet social. La ràdio té, en aquesta època, un potencial immens amb una capacitat per arribar a una gran quantitat de gent i, també, serà una eina essencial en l’acció social organitzada i en la creació de nous estereotips sobre el gust i el bagatge cultural de la gent.
En el cas de la versió de La guerra del mons d’Orson Welles tindrem, per una banda, un context on la ràdio és el mitjà informatiu més immediat de l’època i per l’altra el costum arrelat d’emprar aquest mitjà com un element essencial com esbarjo i entreteniment. La ràdio ocupava a les llars l’espai que ara ocupa la televisió. No és d’estranyar, llavors, que a les 9 de la nit la gent tingués el costum de sintonitzar la ràdio de forma habitual. A aquest fet, cal sumar la situació uniformadora que exercien els mitjans que emetien en cadena a tot el país. Tothom escoltava el mateix i a la mateixa hora.
Welles i el seu equip del Mercury Theatre van fer un guió pensat en el mitjà en el que estaven. La informació donada a partir d’un format de butlletí informatiu, que interromp una emissió d’entreteniment de música de ball, no era un fet estrany. Aquesta era una pràctica que s’emprava de forma habitual per informar sobre fets importants. Seguint les paraules de Cantril: “La radio es el medio por excelencia para informar a todos los sectores de una población acerca de los sucesos en curso, para suscitar en ellos una sensación común de temor o de alegría, y para provocar en ellos reacciones similares y dirigida hacia un solo objetivo” (1).
També, cal remarcar què, durant l’emissió es recorre, suposadament, a fonts de científics acreditats i a declaracions dels dirigents polítics i del comandament militar. Per la ràdio no informen de qualsevol cosa, no pot parlar qualsevol i si s’està retransmetent un àtac militar contra una força extraterrestre, no hi ha lloc per a posar en dubte la credibilitat del mitjà.
El paper important que juga la ràdio com a mitjà de comunicació útil i de servei públic quedarà reflectit en la transmissió a partir de la importància que prenen els personatges encarnats pels periodistes. La primera imatge d’un extraterrestre sortint de la seva capsula és descrita per un periodista sobre el terreny. Aquest morirà en l’exercici de la seva professió al igual que el locutor, que des de la terrassa de l’emissora, està explicant com la gent sucumbeix a un gas mortífer.
Arribat a aquest punt, el guió confereix a la ràdio el paper preponderant d’únic comunicador d’allò que està passat. Els periodistes donaran pas al portaveu del govern que farà una crida a tota la població i, posteriorment, cediran el lloc de narradors al mateix exercit que intenta salvar la humanitat i al científic que descriurà el final de la invasió i l’inici d’una nova era. Una apocalipsi narrada en directe. Increïble, en molts aspectes, però amb elements que formen part de la quotidianitat, de l’espai real i dels valors que els oients tenen molt presents. Hi ha una identificació total i una fe cega en que la ràdio no pot enganyar, ni fer broma de fets tan greus. El mateix Welles va demanar disculpes públicament.
En paraules de Lazarsfeld i Merton: “La impresión más difundida es que los medios de comunicación de masas representan un poderoso instrumento, tanto para el bien como para el mal, y que, si faltan los controles adecuados, la última hipótesis será, en consecuencia, la más probable” (2).
Malgrat l’emissora va anunciar a l’inici que es tractava d’una dramatització teatralitzada i ho va recordar entremig i al final de la transmissió, la majoria dels oients van ser víctimes de la seva pròpia por al veure trontollar els cimens de les seves conviccions.
Welles, al final del programa sentenciava que tot plegat era el preludi d’una fantàstica nit de Halloween que s’albirava en 24 hores: “...por favor recuerden, al menos hasta mañana, la terrorífica lección que aprendimos esta noche… la brillante… sonriente cabeza de globo del invasor que se encuentra en el salón de sus casas, no es otra cosa que un habitante con una calabaza hueca… y si al caso el timbre de la puerta suena y al abrir no ven a nadie... no será un marciano... es Halloween”
A partir d’aquella nit, a les innocents disfresses infantils de la nit de Tots Sants, segurament, algú va incorporar la d’un marcià sorgit d’una nau mortífera.
La intenció de Welles es queda amb l’anècdota de la simple broma, que ell mateix cita al final del programa... o pel contrari anava molt més enllà amb una intenció encoberta de control al darrera?
Referències bibliogràfiques:
(1) Cantril, H. “La invasión desde Marte” (1942), a Moragas, M: Sociología de la comunicación de masas (vol. II). Barcelona: Gustavo Gili, 1993 (pàg. 93).
(2) Lazarsfeld, Paul F; Merton, Robert K. “Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada”, a AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas: Monte Ávila, 1992 (pàg. 231).
Cal tenir en compte que el context en el que es va produir aquest fet és molt diferent a l’actual. La ràdio, juntament amb el cinema, era l’estrella dels mitjans de comunicació de masses. Era l’època daurada de les ones hertzianes i també el moment on la teoria funcionalista dels mitjans de comunicació, de Paul F. Lazarsfeld i Robert K. Merton, va escriure les seves principals tesis sobre la importància del fet social. La ràdio té, en aquesta època, un potencial immens amb una capacitat per arribar a una gran quantitat de gent i, també, serà una eina essencial en l’acció social organitzada i en la creació de nous estereotips sobre el gust i el bagatge cultural de la gent.
En el cas de la versió de La guerra del mons d’Orson Welles tindrem, per una banda, un context on la ràdio és el mitjà informatiu més immediat de l’època i per l’altra el costum arrelat d’emprar aquest mitjà com un element essencial com esbarjo i entreteniment. La ràdio ocupava a les llars l’espai que ara ocupa la televisió. No és d’estranyar, llavors, que a les 9 de la nit la gent tingués el costum de sintonitzar la ràdio de forma habitual. A aquest fet, cal sumar la situació uniformadora que exercien els mitjans que emetien en cadena a tot el país. Tothom escoltava el mateix i a la mateixa hora.
Welles i el seu equip del Mercury Theatre van fer un guió pensat en el mitjà en el que estaven. La informació donada a partir d’un format de butlletí informatiu, que interromp una emissió d’entreteniment de música de ball, no era un fet estrany. Aquesta era una pràctica que s’emprava de forma habitual per informar sobre fets importants. Seguint les paraules de Cantril: “La radio es el medio por excelencia para informar a todos los sectores de una población acerca de los sucesos en curso, para suscitar en ellos una sensación común de temor o de alegría, y para provocar en ellos reacciones similares y dirigida hacia un solo objetivo” (1).
També, cal remarcar què, durant l’emissió es recorre, suposadament, a fonts de científics acreditats i a declaracions dels dirigents polítics i del comandament militar. Per la ràdio no informen de qualsevol cosa, no pot parlar qualsevol i si s’està retransmetent un àtac militar contra una força extraterrestre, no hi ha lloc per a posar en dubte la credibilitat del mitjà.
El paper important que juga la ràdio com a mitjà de comunicació útil i de servei públic quedarà reflectit en la transmissió a partir de la importància que prenen els personatges encarnats pels periodistes. La primera imatge d’un extraterrestre sortint de la seva capsula és descrita per un periodista sobre el terreny. Aquest morirà en l’exercici de la seva professió al igual que el locutor, que des de la terrassa de l’emissora, està explicant com la gent sucumbeix a un gas mortífer.
Arribat a aquest punt, el guió confereix a la ràdio el paper preponderant d’únic comunicador d’allò que està passat. Els periodistes donaran pas al portaveu del govern que farà una crida a tota la població i, posteriorment, cediran el lloc de narradors al mateix exercit que intenta salvar la humanitat i al científic que descriurà el final de la invasió i l’inici d’una nova era. Una apocalipsi narrada en directe. Increïble, en molts aspectes, però amb elements que formen part de la quotidianitat, de l’espai real i dels valors que els oients tenen molt presents. Hi ha una identificació total i una fe cega en que la ràdio no pot enganyar, ni fer broma de fets tan greus. El mateix Welles va demanar disculpes públicament.
En paraules de Lazarsfeld i Merton: “La impresión más difundida es que los medios de comunicación de masas representan un poderoso instrumento, tanto para el bien como para el mal, y que, si faltan los controles adecuados, la última hipótesis será, en consecuencia, la más probable” (2).
Malgrat l’emissora va anunciar a l’inici que es tractava d’una dramatització teatralitzada i ho va recordar entremig i al final de la transmissió, la majoria dels oients van ser víctimes de la seva pròpia por al veure trontollar els cimens de les seves conviccions.
Welles, al final del programa sentenciava que tot plegat era el preludi d’una fantàstica nit de Halloween que s’albirava en 24 hores: “...por favor recuerden, al menos hasta mañana, la terrorífica lección que aprendimos esta noche… la brillante… sonriente cabeza de globo del invasor que se encuentra en el salón de sus casas, no es otra cosa que un habitante con una calabaza hueca… y si al caso el timbre de la puerta suena y al abrir no ven a nadie... no será un marciano... es Halloween”
A partir d’aquella nit, a les innocents disfresses infantils de la nit de Tots Sants, segurament, algú va incorporar la d’un marcià sorgit d’una nau mortífera.
La intenció de Welles es queda amb l’anècdota de la simple broma, que ell mateix cita al final del programa... o pel contrari anava molt més enllà amb una intenció encoberta de control al darrera?
Referències bibliogràfiques:
(1) Cantril, H. “La invasión desde Marte” (1942), a Moragas, M: Sociología de la comunicación de masas (vol. II). Barcelona: Gustavo Gili, 1993 (pàg. 93).
(2) Lazarsfeld, Paul F; Merton, Robert K. “Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada”, a AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas: Monte Ávila, 1992 (pàg. 231).
Intenció de control, no ho sé. Intenció de notorietat potser sí. De fet, Orson Wells va passar a ser reconegut a l'esfera pública i contractat pels estudis de Hollywood després de l'emissió del programa. S'acompliria així l'atribució d'estatus de que parlen Lazarsfeld i Merton, no et sembla?
ResponEliminaM. Victòria
M. Victòria, tens raó. El valor d’un personatge, una cosa, un producte o d’un esdeveniment pot dependre, sovint, en el fet de preguntar-se: és notícia?. Els mitjans donen prestigi. Si no surts a la ràdio, la premsa o televisió no ets important i no hi ha notícia. Seguint les paraules de Lazarsfeld i Merton: “Los medios de comunicación de masas dan prestigio y aumentan la autoridad de los individuos y de los grupos, legitimando status” (Lazarsfeld/Merton, 1992, pàg. 238). No sé si amb intenció prèvia o no, però Welles i els seu equip ho van saber aprofitar... Però potser en podrien preguntar: sense la versió radiofònica de “La guerra del mons"“ens hauríem quedar sense poder veure una joia del cinema com "Citizen Kane"?
Elimina