dilluns, 18 de març del 2013

La societat de la informació... vista per la ràdio, escoltada per la televisió


Soc d’una generació, collita del 1965, que va nàixer en un moment on la televisió no era el mitjà preponderant. Recordo, encara, el dia que va entrar a casa meva per primera vegada un estri nou en forma de caixa amb un vidre gruixut i gris. Aquell enginy era la gran expectació de la família. Era un element que significava estar dins d’un nou estatus: la classe mitjana treballadora amb poder adquisitiu, encara que calgués pagar a terminis

La televisió va esdevenir, a partir d’aquell moment, un dels elements que animava les hores de la tarda i de la nit. Quedava encara molt camí, però, per a que aquell fos el mitjà d’informació principal a casa meva, on durant molts anys va continuar sent la ràdio. De tota manera, sempre recordaré la gran frase de la meva àvia: “si ho han dit a la tele segur que és veritat”. Segurament, en aquell moment, no podia ser conscient de les paradoxes i les influències que s’obririen a partir d’aquella finestra infinita, i a la vegada finita i controlada, cap a casa nostra... i a casa de tots aquells que també van entrar en el joc de venerar la modernitat que significava tenir aquest nou enginy prodigiós.

Armand Mattelart, al seu text La sociedad de la información: el enfrentamiento entre proyectos de sociedad (VI Conferència Internacional “los retos de México ante la Cumbre Mundial de la Sociedad de la Información” l’any 2003), ens diu que “La sociedad de la información puede contribuír a trasnsformar la economia, el trabajo, la cultura y las formas de relación personal” i a la vegada afirma “De la comprensión de sus implicaciones depende nuestra capacidad para encauzarlas”. Caldrà saber, doncs, destriar la informació i saber llegir entre línies de tot allò que els mitjans de comunicació ens diuen. Darrera d’una informació, un contingut disfressat de cultura o d’un simple programa d’entreteniment, a priori inofensiu, pot haver un interès estratègic del masmèdia que hi ha al darrera d’aquell mitjà. Saber escoltar més d’una font serà essencial per a poder fer-nos una composició del moment que vivim.


Ara ja no podem donar validesa absoluta a allò que en diuen per la televisió, els diaris o la ràdio. La frase de l’àvia queda totalment eclipsada per les paradoxes de les anomenades societats de la informació i del coneixement. En aquest nou context en cal contrastar amb altres mitjans. En aquest punt rau una de les principals aportacions de les noves maneres de comunicació que han aportat les noves xarxes socials, que ja Mattelart apuntava en el 2003. Les noves tecnologies ens obren infinites noves finestres on la informació es pot divulgar i contrastar a partir de noves vies de comunicació.

Una notícia, a més de sentir-la en el mitjà corresponent, sota la seva visió controlada per la visió interessada pel seu grup polític i comercial, també la podem visionar en la seva més amplia cromàtica colorista que ens aporten les opinions personals en el si d’fòrum de debat, en els articles independents de la blogosfera o en les opinions que aporten les noves xarxes socials com twitter o facebook. L’accés a la informació és oberta a tothom i la generació de continguts també. El problema, segurament, rau en saber destriar entre tot allò que tenim a nostre abast.

En la anomenada “societat de coneixement” en la qual ens trobem totalment immersos, cal saber delimitar quins són els nostres referents i quins són els valors que emanen d’una societat globalitzada i plena de paradoxes.

Per a Armand Mattelart, el concepte de la societat de la informació ha estat malmès i s’ha pervertit per un mal ús polític i per un excessiu argument mediàtic, catapultat a un fals paradigma de progrés, canvi i de solució de problemes. Caldria, doncs, la regeneració del concepte a partir de les seves arrels, oblidades en el passat incert i que han donat pas a conceptes neutres i sense contingut. Per a tenir una visió crítica del resultat de la nova societat globalitzada, de la comunicació instantània, cal remuntar-se als orígens d’aquest conceptes per a poder determinar, o no, quina ha estat la seva evolució i la seves influències polítiques i estratègiques.

Mattelart, per altra banda, ens diu que la ideologia de la informació no és altra, ara, que la del mercat i la reconstrucció neoliberal del món. Cal, doncs, reapropiar-se de les noves tecnologies com un alternativa a la societat de la informació. Les xarxes socials i la participació activa en els canals informatius que ofereixen els mitjans a internet serien un bon exemple.

Si en el passat el NO-DO era el portaveu oficial que tothom seguia a l’estat espanyol o els continguts de la Fox eren els principals creadors d’opinió en els anys 20 als Estats Units, ara caldrà saber que i com mirem per a poder esbrinar que és el que passa a nostre món. Segurament el problema, o la solució, rau en el moment en el que la informació ens arriba ara des de moltes altres fonts, però els mitjans preponderants deixaran clara quina és la postura del poder que les controla.

Tornant a l’inici d’aquest post, penso que al cap dels anys, faig un esforç per participar en un debat universitari sobre la funció de la televisió actual en els mitjans de comunicació.

El meu fill gran, de 14 anys, em diu que sóc un “bitxo raro” ja que manifesto obertament que no m’agrada la televisió. Imagino, que per la preponderància que va tenir sempre a casa meva la ràdio, jo he mantingut aquest mitjà com la base per a saber allò que passa i la veritat és que miro molt poc la televisió. Ho he fet sempre. Durant molts anys, quan vaig viure sol, ni tant sols tenia aquest aparell a casa.

En un món ple d’imatges i iconografies, reconec que visc anacrònicament en un particular microcosmos on les referències sonores van abans que les visuals. Curiosament conec els noms del polítics actuals, però la majoria no sé quina cara fan. Imagino les magistrals jugades de Xavi, Messi i Iniesta gràcies a la veu dels periodistes esportius de les retransmissions radiofòniques. He escoltat el primer discurs del Papa Francesc I, però a hores d’ara, he de dir que únicament he vist la seva foto als diaris i no vaig veure cap imatge televisiva de les fumeres blanques i negres.

Segurament, sóc un “bitxo raro” però en el fons, escoltant la ràdio, també participo en el mateix exercici que s’ha manifestat en el debat sobre el fet televisiu. Està clar que els grans grups massmèdia també controlen les ràdio, i el discurs fet per la SER, la COPE ó el de RAC1 del grupGodó, en l’espai comunicatiu privat o les de TVE, TV3 o TeleMadrid, en els mitjans de titularitat pública, segueixen, en el fons, les mateixes sendes que les que poden fer les televisions públiques i privades. Això si, també he de reconèixer que cerco la informació visual als diaris i a internet, on sóc usuari de facebook, YouTube i segueixo blogs d’opinió i cerco noticies als diaris digitals.

En definitiva, sóc un “bitxo raro” però informat... o com a mínim ho intento fent un exercici de contrastar informació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada