dijous, 30 de maig de 2013

Què és això tan rar?.... sembla postmodern

Recordo que quan era petit la paraula postmodern formava part del llenguatge col·loquial i habitual del meu entorn més immediat. Quan una cosa era rara, estranya i que sortia de la norma, allò era “postmodern”. A tot allò una mica estrafolari li posàvem directament l’etiqueta.

Em fa gràcia pensar, que ara, que m’enfronto a un text que em resulta complex: Las teorias de lo posmoderno del llibre El giro cultural de Fredric Jameson, em venen al cap aquelles paraules del passat. He llegit i no ho entenc gaire. Estic empanat de tanta lectura. En aquest moment, he pensat “és que aquest text és molt postmodern”. He somrigut i he anat a buscar una mica de llum per altres textos.

En els blogs dels meus companys i companyes de classe he trobat una mica més d’informació “descodificada”. La idea del gat que és mossega la cua de la Mercè Fàbregas al seu Notícies efímeres, m’ ha fet tornar a somriure. Ella parla de les 4 teories que s’esbossen en el text (promodernitat, antimodernitat, propostmodern i antipostmodern) com si fossin cercles tancats. l’Albin Mengual, a mitjansgransipetits diu que aquestes 4 postures tenen una doble lectura, una progressista i una altra conservadora. Cosa que lliga amb el que puc llegir en els Vasos comunicants de la M. Victòria Herrero, on parla d’una societat estètica i plena de contradiccions. I, finalment, el company Oriol Majós, en el seu blog Comunicació i transformació permanent, ens proposa que comencem per mirar-nos a nosaltres mateixos per a posar en qüestió el postmodernisme.

Després d’aquestes noves visions començo a veure més clara la posició de Jameson... però encara necessito alguna cosa més. Llegeixo en els continguts de l’assignatura d’estètica i teoria de l’art (que també faig aquest semestre) que per a Fredric Jameson, el tot s’hi val postmodern és la lògica cultural pròpia del capitalisme tardà, la seva implementació consegüent (Alberic, 2013, pàg. 17).


I shop therefore I am (1987)
de Barbara Kruger
En aquest sentit, les idees de Jameson, les haurem de situar en el context del que ara anomenem globalització i què en el anys 80 es va denominar internacionalisme. Per a aquest autor l’eclecticisme i el relativisme cultural estaran totalment lligats a una nova definició de l’esfera cultural dins de la nova societat postindustrial. Una societat on hi haurà un canvi en el paradigma del poder. Per una banda, les multinacionals tindran més hegemonia que els estats nació i, en conseqüència, el poder econòmic estarà per sobre del poder polític. El mercat mana. Consumeixo: existeixo. “I shop therefore I am”.

Però segurament, la principal premissa, i seguint al mateix Jameson, a tenir en compte sigui que, en aquesta època postindustrial, el predomini per part del mitjans de comunicació i la gran informatització de la nostra vida quotidiana ens portarà a un creixent indivisualisme hedonista que es traslladarà i expressarà en la producció cultural coetània (Alberich, 2013, pàg. 18).

La societat que ens dibuixa, per tant, comporta un canvi en els seus fonaments: es passa d’una homogeneïtat a una gran heterogeneïtat. Hi ha una atomització social en front de la pèrdua dels valors tradicionals i fixos que dictava la modernitat il·lustrada. La norma cau, la diversitat flueix. Possiblement, en aquest punt, s’escau la seva determinació: “tot s’hi val”. Però, segurament, és també on rau una de les seves crítiques. Aquesta obertura ha donat lloc a la hibridació, la mescla i el pastitx. Aquesta última categoria serà la que el mateix Jamerson emprarà per a referir-se de forma crítica a algunes de les teories postmodernes i a la producció cultural de l’època.

A partir d’aquesta visió crítica és on puc situar les paraules del text de Jameson i, possiblement, això em fa pensar que la meva idea infantil sobre el significat de la paraula postmodern respecte a allò rar i extravagant... no està tant lluny d’aquesta idea de pastitx i de la crítica que fa el mateix Jameson.

El que passa és que, ara, entenc alguna cosa més sobre els conceptes, a voltes estrafalaris, de la postmodernitat... i fins i tot, puc declarar-me fan d’algun pastitx postmodern... deu ser, que en el fons dec ser una mica.... postmodern? Ai, quina por.


Referències bibliogràfiques

Alberich Pascual, Jordi. La postmodernitat en l’art. Mòdul 9 Estètica i teoria de l’art. Barcelona: UOC, 2013.

Jameson Fredric. "Teorías de lo posmoderno”.  A: El giro cultural. Escritos seleccionados sobre el posmodernismo 1983-1998. Buenos Aires: Ed. Manantials, 1999.

2 comentaris:

  1. Hola Jesus,
    M'ha agradat molt el teu plantejament de la postmodernitat des de les "rareses". Suposo que són, en part, conseqüència del "tot s'hi val".
    Tot plegat m'ha fet reflexionar sobre el "tot s'hi val" perquè expressat així té un sentit pejoratiu que ens apropa al relativisme, i és que, quan entrem en el terreny ètic, no tot s'hi val.
    Per mi el tot s'hi val (que hauria de tenir una expressió més neutre) és com una via d'escapament dels cànons tancats, o del que en sociologia anomenen "el món donat per descomptat. És a dir, acceptar que hi ha diferents punts de vista a tots nivells, des de l'artístic, filosòfic, etc., etc.
    Si una cosa surt dels cànons establerts és "rara", i com que la postmodernitat, per bé o per mal, permet traspassar límits, ens trobem coses "rares" per tot.
    I és que mira que som rares les persones, però ben mirat, aquí rau també la riquesa humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercè, estem d’acord. La idea de raresa pot tenir el significat de diferent, divers. El terme rar, al qual el vaig treure del bagul dels records de quan era petit, no em desagrada. Per altra banda, tens raó respecte el sentit negatiu que pot tenir el tot s’hi val que planteja Jameson…. de fet, imagino, que forma part de la seva crítica. Estic d’acord amb tu sobre el relativisme al que pot comportar el terme en el terreny ètic... uns límits que cal tenir clars, ja que en nom de la llibertat, sovint, es poden traspassar fronteres que limiten la llibertat dels altres i fan mal.

      A mi també m’agrada més veure la diferencia com una oportunitat i com una sortida als cercles tancats que, com dius en el teu blog, ens poden asfixiar.

      Moltes gràcies pel teu comentari!

      Elimina