Tres
mirades possibles mirades:
Arthur Danto (crític d'art i filòsof)
George Dickie (filòsof)
Brian O'Doherty (artista)
Arthur Danto (crític d'art i filòsof)
George Dickie (filòsof)
Brian O'Doherty (artista)
"Esta
obra no es un espectáculo, ni una operación de mercado.
Existe
porque se sustrae a todo ello"
Carlos
Basualdo [2]
NOTA: Els textos que es
relacionen a continuació formen part d’un assaig com a treball universitari i a
partir d’unes suposades entrevistes. Les opinions expressades es construeixen a
partir dels seus escrits i del material addicional que es relaciona en la
bibliografia.
Pròleg
Ens situem a Londres a la seu Mason's Yard de la
galeria d'art White Cube en la
inauguració d’una mostra de l’obra de l’artista colombiana Doris Salcedo. En
aquest event es troben tres figures importants en el món de l’art contemporani:
el crític d'art i filòsof Arthur Danto, el filòsof George Dickie i l'artista
Brian O'Doherty. Tots tres estan admirant l’obra de Salcedo, composada per una
sèrie de peces de mobiliari. El punt de referència és el mateix, però la seva
lectura conté està plena de matisos i vincles diferents.
La confluència de l’art i el llenguatge pren forma
en el si de la teoria artística desenvolupada al llarg de la segona meitat del
segle XX: l’estètica analítica. Danto, Dickie i O’Doherty es destacaran com
tres dels seus promotors. La seva filosofia i el seu pensament ens presentaran
concepcions innovadores sobre la definició de l’art que, alhora, confluirà en
una estreta relació amb la pràctica professional com a crítics d’art (Waelder,
2013, pàg. 5).
La seva mirada i percepció sobre aquesta exposició
és el punt de partida d’una profunda reflexió sobre l’art i la seva relació amb
el món en el que vivim. A partir d’una entrevista amb cadascun d’ells, en la
seva doble condició de pensadors teòrics i com a crítics, s’elabora un text
crític que servirà per il·lustrar l’exposició en el web de la galeria[3].
Arthur Danto (crític d'art i filòsof)
Si algú em pregunta que en penso d’aquesta
exposició, des de la meva posició de filòsof diria: “l’obra de Doris Salcedo
emena vida i es pot llegir, en totes i cadascuna de les seves peces, la seva
tesi existencial i la serva mirada crítica envers el món que li ha tocat
viure”. Però en la meva condició de crític d’art podria afegir: “l’objecte pren
vida en si mateix a partir de la seva solitud dins de les parets blanques
d’aquesta sala”[4].
En Plegaria
muda, hi ha una diferència essencial entre l’obra de Salcedo i la utilitat
d’una simple taula. En l’obra artística, malgrat estigui formada per un munt de
taules apilades de dues en dues, no veiem un moble per entaular-se i menjar,
escriure o establir una simple tertúlia. En aquestes taules hi ha representada
la seva mirada crítica envers el món. Són una taules on s’ha inscrit una
filosofia.
Al igual que en les famoses capces de Brillo que va exposar Wharhol l’any 1964,
“el que marca la diferència entre l’objecte i l’obra d’art és la teoria de
l’art”. (Danto, 1964, pàg. 581). Cal preguntar-se: “què és el que marca la
diferència entre una obra d’art i alguna cosa que no és una obra d’art quan no
hi ha diferència preceptoral interessant entre ambdues? (Danto, 1999, pàg. 56).
La seva representació va més enllà de l’ús quotidià
de l’objecte. La teoria de l’art perd sentit en el seu discurs descriptiu. Dues
taules que pressionen, amaguen i protegeixen a la vegada un munt de terra
humida expressen allò que l’artista vol dir a crits, però que calla. La vida
s’escola entre la matèria morta. El triomf de la vida silenciosa, inert i
freda, esdevé la metàfora del triomf per sobre la barbàrie. Una realitat que
l’artista colombiana ha experimentat de molt a prop, però que es exportable a
qualsevol racó del món. Malauradament la sensació d’impotència, ràbia i por són
universals... i l’art esdevé un dels llenguatges més adients per a poder
mostrar allò que vivim i sentim. Així ho entén Salcedo i ho escriu amb la
paciència callada del poeta que escriu en l’exili mut de l’enyorança. “L’obra
d’un és per tant tàcitament la crítica del que va passar abans i del que vindrà
després. I això significa que entendre una obra requereix la construcció de la
percepció històrica i critica que la va motivar” (Danto, 2003, pàg. 57).
Puc percebre la proposta estètica de Salcedo en
tant que la puc llegir des de la meva basant com a filòsof. Si no ho fes des
d’aquesta perspectiva em caldria fer un exercici d’apreciació diferent. No faig
un judici de valor a partir de la seva proposta estètica, ho faig a partir de
centrar la meva atenció en la manera en què és acceptada com a obra d’art
(Waelder, 2013, pàg. 22).
Proposo al visitant, doncs, que en la lectura
d’aquesta obra no posi l’accent ni en la seva composició física ni tampoc estètica.
No podem intentar entendre la peça a partir de la nostra mera observació
objectiva: com està disposada una taula sobre d’una altra amb un capa de matèria
orgànica entremig que permet que les llavors plantades puguin germinar i brotar
entremig de les fustes. Però, tampoc estarem encertats si intentem fer una
anàlisi exhaustiva a partir de les normes artístiques clàssiques on l’estètica
mana a l’hora de descriure una obra d’art. La nostra mirada, per tant, ha de
partir de la metàfora segons la meva pròpia teoria: tota obra d’art sempre és
sobre quelcom, és a dir, que estableix una metàfora sobre allò que representa (Waelder,
2013, pàg.22).
Mirem-la doncs a partir de les paraules de
l’artista: "No
es una obra sólo sobre la violencia en Colombia, sino sobre la violencia que
hay en todo el mundo".[5]
George
Dickie (filòsof)
Proposo un simple joc. Un joc que és simple i
complex a la vegada, però que fins i tot un nen podrà entendre. Juguem a
construir un trencaclosques.
Doris Salcedo proposa en l’espai del White Cube el seu artefacte[6] particular. En aquest context la seva proposta
encaixa a la perfecció talment com la darrera peça d’un puzle determina el
final de la recomposició d’una imatge fragmentada.
En aquest gegantí trencaclosques del món de l’art[7] cal poder acoblar perfectament totes i cadascuna
de seves peces: l’artista que l’elabora, l’artefacte que esdevé l’obra, el
públic que la contempla, admira i entén, el món de l’art que escriu el codi i,
finalment, el marc on es presentat.
Si tenim en compte aquesta Teoria institucional del món de l’art, les taules de Salcedo són artefactes.
La seva funció funcional és totalment una anècdota sense valor. A Plegaria muda veiem una obra d’art amb
un gran prestigi acumulat en el seu periple expositiu arreu del món.
Més enllà del sentit metafòric que l’artista
confereix a la seva composició, cal tenir en compte l’estatus adquirit al ser admirada
per milers de persones en museus d’art contemporani de gran prestigi. Posarem
l’accent en veure la intencionalitat de l’autora en disposar un objecte quotidià
en un espai específic del món de l’art. I, finalment, també la valorament la
complicitat que aquesta acció troba en els responsables del lloc on s’exposa,
l’acceptació de la crítica i dels mitjans de comunicació i, per a poder
completar de forma magistral aquest trencaclosques, l’afluència de públic a la
sala.
Aquest sistema funciona d’una forma global i es
retroalimenta d’una forma cíclica. Cap d’aquests elements pot existir sense la
relació amb els altres. La imatge d’aquest trencaclosques, que hem descrit, no
tindria cap valor sense poder-la veure amb totes les seves petites peces
encaixades. Una peça aïllada del puzle artístic perd tot el valor.
Salcedo està compromesa amb la seva gent. En
paraules seves: "Acompañé por meses a un grupo de madres que buscaban a sus hijos
desaparecidos o que intentaban identificarlos en las tumbas indicadas por sus
asesinos. Me uní a ese arduo proceso de elaborar el luto y me comprometí en el
vano intento de pelear por obtener justicia pese a la barbaridad cometida por
el Estado"[8]. En
aquest sentit prenen força les paraules que vaig escriure sobre la concepció de
l’art. Aquest ha de ser concebut pera ser presentat: “Al crear arte, un artista
está siempre implicado con un público, dado que el objeto que crea es del tipo
de los que se presentan a un público. La relación es, pues, la de crear un
objeto de un tipo que es presentado” (Dickie, 2005, pàgs.101-102).
L’obra està presentada, el marc disponible, el
públic convidat. El joc està servit. Juguem?
Brian
O'Doherty (artista)
Us imagineu unes taules
amuntegades, unes sobre altres, enmig d’un bosc? I unes taules plenes de terra
humida amb unes incipients herbes, que malmeten la fusta, en el menjador de
casa vostra? Segurament les netejaríem i les disposaríem de forma que poguéssim
gaudir d’un picnic confortable o ens servissin com a mobles funcionals a casa
nostra.
Estic segur que si aquests
mateixos elements els trobeu perfectament arrenglerats dins de la sala blanca,
neta i florescent del White Cube, no
us atreviríeu ni a tocar-les. Això és art i cal contemplar-lo en el seu estat
pur. Cal saber entrar en el temple de l’art. Espai místic, un lloc màgic on tot
pren un altre dimensió. “Hem assolit un punt en què percebem l’espai abans de
veure l’art (O'Doherty, 1999, pàg. 14).
Aquest espai, del cub blanc,
és el lloc natural on pren vida l’obra de Salcedo. En un univers neutre, sense matisos
i aixoplugat de les inclemències pròpies del món natural. En aquest espai innocu,
pot esdevenir la màgia de l’art que proposa l’artista.
La galeria blanca, ideal,
aïlla l’obra de la seva relació amb la quotidianitat natural[9].
Les taules de¡xen de ser taules i es converteixen en taüts buits on pot brollar
la vida. Però no són tampoc taüts. Són objectes d’art en el seu context
natural: la galeria d’art. D’aquesta manera reafirmo les meves paraules “A
mesura que l’art modern es fa vell, el context esdevé el contingut” (O’Doherty,
citat per Waelder, 2013, pàg. 26).
No hi ha temps ni espai
relacional. A Plegaria Muda el context de l’espai neutre de la sala
d’exposicions esdevé un factor fonamental per entendre l’obra. No hi ha cap
element extern que condicioni la seva lectura. Observarem una obra ”sense
caducitat” on els únics elements són l’obra i l’espai que l’envolta. Dins
d’aquest espai es podrem aïllar de qualsevol interferència aliena.
L’espai expositiu com a
protagonista juntament amb l’obra és el context idoni per a l’obra
contemporània. “Els camps de força perceptiva són tant poderosos en aquesta
estança que, un cop fora d'ella, l'art pot caure en un estat profà. A la
inversa, les coses es converteixen en art en un espai en el que convergeixen en
elles poderoses idees sobre l'art.” (O'Doherty,
1999, pàg. 14)
Malgrat que la sala d’exposicions us pugui semblar
un espai exclusiu, que únicament exposa objectes de valor, cal canviar els
esquemes. Trenquem les barreres, doncs. Traieu-vos els complexos. Venir a veure
aquesta exposició no és una actuació elitista[10]. Encara que l’art pot semblar un exercici difícil,
us proposo que imagineu què, en una sala perfectament condicionada, un objecte
pren sentit a partir de la visió de la seva artista. El valor estarà en el
discurs. Un valor sense data de caducitat.
Llegiu les paraules de Doris Salcedo i prepareu-vos
per a participar d’una oració silenciosa. És així com es crea el gran
espectacle de l’art... i, després, si cal, sigueu crítics. Però cal
experimentar en primera persona que passa dins del Cub blanc.
Epíleg
En la història
de l’art es pot parlar d’obres d’art i de moviments artístics. Una obra d’art
és única, però la seva lectura pot ser múltiple. Una mateixa obra es pot llegir
i interpretar de moltes maneres a partir d’allò que sabem i del context on es
troba. Cal saber llegir i interpretar el seu llenguatge.
Aquesta
idea és indispensable per entendre l’art contemporani. Entendre l’art com a
llenguatge va estar clau en el pensament filosòfic del segle XX i, en especial,
per a l’estètica analítica. Conceptes innovadors sobre l’anàlisi i la concepció
de l’art seran la seva principal divisa. A partir d’aquest context es poden
entendre algunes de les actuacions, obres i performances
que s’ha desenvolupat en el nostre marc artístic contemporani.
Una
mirada a una mateixa obra, com per exemple Plegaria
Muda de Doris Salcedo, pot esdevenir un espai de reflexió i de lectures
complementaries.
Danto
faria una lectura a partir de la metàfora que la pròpia peça. Utilitzaria el
llenguatge per mostrar allò que sentim. Per la seva banda, Dickie presentaria
l’obra com un artefacte concebut per a ser presentat en públic i acceptat com
element artístic en el si del món cultural. Finalment, O’Doherty posaria com a
condició primordial mostrar l’objecte artístic a l’espai expositiu adient. Un
lloc neutre on cap element extern condicionés la seva lectura.
El
llenguatge serà, doncs, una peça indispensable per a poder interpretar l’art.
Ens caldrà, però saber el codi d’aquest nou llenguatge per a entendre millor
totes i cadascuna de les seves “proses” i “poesies”.
Bibliografia
Danto, Arthur C. (1964). “The Artworld”, a: The Journal of Philosophy,
Vol. 61, No. 19, American
Philosophical Association Eastern Division Sixty-First Annual Meeting (15 d'octubre de 1964), pàgs.571-584.
Danto, Arthur C. (1999). Después del fin del arte. El arte
contemporáneo y el linde de la historia. Barcelona: Ediciones Paidós.
Danto, Arthur C. (2003). Más allá de la Caja Brillo. Las artes
visuales desde la perspectiva posthistórica. Madrid: Ediciones Akal.
Dickie. George (2005). El círculo del arte. Una teoría del arte.
Barcelona: Paidós.
O'Doherty, Brian (1999). Inside the White Cube. The Ideology of the
Gallery Space. Berkeley-Los
Angeles-London: University of California Press.
Waelder Laso, Pau (2013). Art i llenguatge. Mòdul 7 d’Estètica i
teoria de l’art. Barcelona: FUOC.
Webgrafia
Doris
Salcedo a White Cube:
Darrera
consulta: 23 de maig de 2013.
Exposició “Plegaria
Muda” de Doris Salcedo, el
14 de març de 2013, al Museu Maxxi de Roma, Itàli http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html
Darrera
consulta: 23 de maig de 2013.
Pàgina web del White
Cube: http://whitecube.com/
Darrera consulta: 23 de maig de 2013.
Darrera consulta: 23 de maig de 2013.
Notes
[2] Paraules
de Carlos Basualdo, comissari del pavelló dels Estats Units d’Amèrica en la 53ª
Biennal de Venècia, sobre l’obra “Plegaria Muda” de Doris Salcedo en la
inauguració de l’exposició, el 14 de
març de 2013, al Museu Maxxi de Roma, Itàlia. http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html
[3] Els textos que es
relacionen a continuació formen part d’un assaig com a treball universitari i a
partir d’unes suposades entrevistes. Les opinions expressades es construeixen a
partir dels seus escrits i del material addicional que es relaciona en la
bibliografia.
[4] “Para resolver el problema
filosófico de la relación del arte con la realidad, los críticos debían
comenzar a analizar un tipo de arte muy semejante a la realidad para que las
diferencias superaran las prueba de la indiscernibilidad perceptiva”
(Danto, 1999, pàg. 135).
[5] Paraules de Doris
Salcedo en la inauguració de l’exposició “Plegaria Muda”, el 14 de març de 2013, al Museu Maxxi de
Roma, Itàlia. http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html
[6] “Una obra d’art és
un artefacte. Segons explica el filòsof, un artefacte no és necessàriament un
objecte físic, sinó una cosa feta per l’home, com per exemple un poema”.
(Dickie, citat a Waelder, 2013, pàg. 24).
[7] “Descrito
de un modo algo más estructurado, el mundo del arte consiste en un conjunto de
sistemas individuales de dicho mundo, cada uno de los cuales contiene sus
propios roles artísticos específicos, más roles complementarios específcos. Por
ejemplo, la pintura es un sistema del mundo del arte, el teatro es otro, y así
sucesivamente.” (Dickie, 2005, pàg. 106)
[8] Paraules
de Doris Salcedo en la inauguració de l’exposició “Plegaria Muda”, el 14 de març de 2013, al Museu Maxxi de
Roma, Itàlia. http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html
[9] La galeria ideal elimina de l’obra qualsevol element que interfereixi
amb el fet que es tracta d’‘art’. La peça s’aïlla de tot el que la podria
desmerèixer. Això confereix a l’espai una presència habitada per altres espais,
on les convencions es mantenen mitjançant la repetició d’un sistema de valors
tancat (O'Doherty, 1999, pàg. 14).
[10] “L'estètica
s'ha convertit en una mena d'elitisme social: l'espai de la galeria és exclusiu
. Aïllats en parcel·les d'espai, els objectes que s'exposen semblen bens
valuosos i escassos, joieria o plata: l'estètica es converteix en comerç,
l'espai de la galeria és car. El què conté és, sense iniciació prèvia, gairebé
incomprensible: l'art és difícil (O'Doherty, 1999, pàg. 76)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada