dijous, 30 de maig del 2013

Tres possibles mirades d'una prègaria muda
















Una obra:  
Plegaria Muda (2008-2010) de Doris Salcedo [1]

Tres mirades possibles mirades:
Arthur Danto (crític d'art i filòsof)
George Dickie (filòsof)
Brian O'Doherty (artista)




"Esta obra no es un espectáculo, ni una operación de mercado.
Existe porque se sustrae a todo ello"
Carlos Basualdo [2]



NOTA: Els textos que es relacionen a continuació formen part d’un assaig com a treball universitari i a partir d’unes suposades entrevistes. Les opinions expressades es construeixen a partir dels seus escrits i del material addicional que es relaciona en la bibliografia.


Pròleg

Ens situem a Londres a la seu Mason's Yard de la galeria d'art White Cube en la inauguració d’una mostra de l’obra de l’artista colombiana Doris Salcedo. En aquest event es troben tres figures importants en el món de l’art contemporani: el crític d'art i filòsof Arthur Danto, el filòsof George Dickie i l'artista Brian O'Doherty. Tots tres estan admirant l’obra de Salcedo, composada per una sèrie de peces de mobiliari. El punt de referència és el mateix, però la seva lectura conté està plena de matisos i vincles diferents.

La confluència de l’art i el llenguatge pren forma en el si de la teoria artística desenvolupada al llarg de la segona meitat del segle XX: l’estètica analítica. Danto, Dickie i O’Doherty es destacaran com tres dels seus promotors. La seva filosofia i el seu pensament ens presentaran concepcions innovadores sobre la definició de l’art que, alhora, confluirà en una estreta relació amb la pràctica professional com a crítics d’art (Waelder, 2013, pàg. 5).

La seva mirada i percepció sobre aquesta exposició és el punt de partida d’una profunda reflexió sobre l’art i la seva relació amb el món en el que vivim. A partir d’una entrevista amb cadascun d’ells, en la seva doble condició de pensadors teòrics i com a crítics, s’elabora un text crític que servirà per il·lustrar l’exposició en el web de la galeria[3].

 
Arthur Danto (crític d'art i filòsof)

Si algú em pregunta que en penso d’aquesta exposició, des de la meva posició de filòsof diria: “l’obra de Doris Salcedo emena vida i es pot llegir, en totes i cadascuna de les seves peces, la seva tesi existencial i la serva mirada crítica envers el món que li ha tocat viure”. Però en la meva condició de crític d’art podria afegir: “l’objecte pren vida en si mateix a partir de la seva solitud dins de les parets blanques d’aquesta sala”[4].

En Plegaria muda, hi ha una diferència essencial entre l’obra de Salcedo i la utilitat d’una simple taula. En l’obra artística, malgrat estigui formada per un munt de taules apilades de dues en dues, no veiem un moble per entaular-se i menjar, escriure o establir una simple tertúlia. En aquestes taules hi ha representada la seva mirada crítica envers el món. Són una taules on s’ha inscrit una filosofia.

Al igual que en les famoses capces de Brillo que va exposar Wharhol l’any 1964, “el que marca la diferència entre l’objecte i l’obra d’art és la teoria de l’art”. (Danto, 1964, pàg. 581). Cal preguntar-se: “què és el que marca la diferència entre una obra d’art i alguna cosa que no és una obra d’art quan no hi ha diferència preceptoral interessant entre ambdues? (Danto, 1999, pàg. 56).

La seva representació va més enllà de l’ús quotidià de l’objecte. La teoria de l’art perd sentit en el seu discurs descriptiu. Dues taules que pressionen, amaguen i protegeixen a la vegada un munt de terra humida expressen allò que l’artista vol dir a crits, però que calla. La vida s’escola entre la matèria morta. El triomf de la vida silenciosa, inert i freda, esdevé la metàfora del triomf per sobre la barbàrie. Una realitat que l’artista colombiana ha experimentat de molt a prop, però que es exportable a qualsevol racó del món. Malauradament la sensació d’impotència, ràbia i por són universals... i l’art esdevé un dels llenguatges més adients per a poder mostrar allò que vivim i sentim. Així ho entén Salcedo i ho escriu amb la paciència callada del poeta que escriu en l’exili mut de l’enyorança. “L’obra d’un és per tant tàcitament la crítica del que va passar abans i del que vindrà després. I això significa que entendre una obra requereix la construcció de la percepció històrica i critica que la va motivar” (Danto, 2003, pàg. 57).

Puc percebre la proposta estètica de Salcedo en tant que la puc llegir des de la meva basant com a filòsof. Si no ho fes des d’aquesta perspectiva em caldria fer un exercici d’apreciació diferent. No faig un judici de valor a partir de la seva proposta estètica, ho faig a partir de centrar la meva atenció en la manera en què és acceptada com a obra d’art (Waelder, 2013, pàg. 22).

Proposo al visitant, doncs, que en la lectura d’aquesta obra no posi l’accent ni en la seva composició física ni tampoc estètica. No podem intentar entendre la peça a partir de la nostra mera observació objectiva: com està disposada una taula sobre d’una altra amb un capa de matèria orgànica entremig que permet que les llavors plantades puguin germinar i brotar entremig de les fustes. Però, tampoc estarem encertats si intentem fer una anàlisi exhaustiva a partir de les normes artístiques clàssiques on l’estètica mana a l’hora de descriure una obra d’art. La nostra mirada, per tant, ha de partir de la metàfora segons la meva pròpia teoria: tota obra d’art sempre és sobre quelcom, és a dir, que estableix una metàfora sobre allò que representa (Waelder, 2013, pàg.22).

Mirem-la doncs a partir de les paraules de l’artista: "No es una obra sólo sobre la violencia en Colombia, sino sobre la violencia que hay en todo el mundo".[5]


George Dickie (filòsof)

Proposo un simple joc. Un joc que és simple i complex a la vegada, però que fins i tot un nen podrà entendre. Juguem a construir un trencaclosques.

Doris Salcedo proposa en l’espai del White Cube el seu artefacte[6] particular. En aquest context la seva proposta encaixa a la perfecció talment com la darrera peça d’un puzle determina el final de la recomposició d’una imatge fragmentada.

En aquest gegantí trencaclosques del món de l’art[7] cal poder acoblar perfectament totes i cadascuna de seves peces: l’artista que l’elabora, l’artefacte que esdevé l’obra, el públic que la contempla, admira i entén, el món de l’art que escriu el codi i, finalment, el marc on es presentat.

Si tenim en compte aquesta Teoria institucional del món de l’art, les taules de Salcedo són artefactes. La seva funció funcional és totalment una anècdota sense valor. A Plegaria muda veiem una obra d’art amb un gran prestigi acumulat en el seu periple expositiu arreu del món.

Més enllà del sentit metafòric que l’artista confereix a la seva composició, cal tenir en compte l’estatus adquirit al ser admirada per milers de persones en museus d’art contemporani de gran prestigi. Posarem l’accent en veure la intencionalitat de l’autora en disposar un objecte quotidià en un espai específic del món de l’art. I, finalment, també la valorament la complicitat que aquesta acció troba en els responsables del lloc on s’exposa, l’acceptació de la crítica i dels mitjans de comunicació i, per a poder completar de forma magistral aquest trencaclosques, l’afluència de públic a la sala.

Aquest sistema funciona d’una forma global i es retroalimenta d’una forma cíclica. Cap d’aquests elements pot existir sense la relació amb els altres. La imatge d’aquest trencaclosques, que hem descrit, no tindria cap valor sense poder-la veure amb totes les seves petites peces encaixades. Una peça aïllada del puzle artístic perd tot el valor.

Salcedo està compromesa amb la seva gent. En paraules seves: "Acompañé por meses a un grupo de madres que buscaban a sus hijos desaparecidos o que intentaban identificarlos en las tumbas indicadas por sus asesinos. Me uní a ese arduo proceso de elaborar el luto y me comprometí en el vano intento de pelear por obtener justicia pese a la barbaridad cometida por el Estado"[8]. En aquest sentit prenen força les paraules que vaig escriure sobre la concepció de l’art. Aquest ha de ser concebut pera ser presentat: “Al crear arte, un artista está siempre implicado con un público, dado que el objeto que crea es del tipo de los que se presentan a un público. La relación es, pues, la de crear un objeto de un tipo que es presentado” (Dickie, 2005, pàgs.101-102).

L’obra està presentada, el marc disponible, el públic convidat. El joc està servit. Juguem?


Brian O'Doherty (artista)

Us imagineu unes taules amuntegades, unes sobre altres, enmig d’un bosc? I unes taules plenes de terra humida amb unes incipients herbes, que malmeten la fusta, en el menjador de casa vostra? Segurament les netejaríem i les disposaríem de forma que poguéssim gaudir d’un picnic confortable o ens servissin com a mobles funcionals a casa nostra.

Estic segur que si aquests mateixos elements els trobeu perfectament arrenglerats dins de la sala blanca, neta i florescent del White Cube, no us atreviríeu ni a tocar-les. Això és art i cal contemplar-lo en el seu estat pur. Cal saber entrar en el temple de l’art. Espai místic, un lloc màgic on tot pren un altre dimensió. “Hem assolit un punt en què percebem l’espai abans de veure l’art (O'Doherty, 1999, pàg. 14).

Aquest espai, del cub blanc, és el lloc natural on pren vida l’obra de Salcedo. En un univers neutre, sense matisos i aixoplugat de les inclemències pròpies del món natural. En aquest espai innocu, pot esdevenir la màgia de l’art que proposa l’artista.

La galeria blanca, ideal, aïlla l’obra de la seva relació amb la quotidianitat natural[9]. Les taules de¡xen de ser taules i es converteixen en taüts buits on pot brollar la vida. Però no són tampoc taüts. Són objectes d’art en el seu context natural: la galeria d’art. D’aquesta manera reafirmo les meves paraules “A mesura que l’art modern es fa vell, el context esdevé el contingut” (O’Doherty, citat per Waelder, 2013, pàg. 26).

No hi ha temps ni espai relacional. A Plegaria Muda el context de l’espai neutre de la sala d’exposicions esdevé un factor fonamental per entendre l’obra. No hi ha cap element extern que condicioni la seva lectura. Observarem una obra ”sense caducitat” on els únics elements són l’obra i l’espai que l’envolta. Dins d’aquest espai es podrem aïllar de qualsevol interferència aliena.

L’espai expositiu com a protagonista juntament amb l’obra és el context idoni per a l’obra contemporània. “Els camps de força perceptiva són tant poderosos en aquesta estança que, un cop fora d'ella, l'art pot caure en un estat profà. A la inversa, les coses es converteixen en art en un espai en el que convergeixen en elles poderoses idees sobre l'art.” (O'Doherty, 1999, pàg. 14)

Malgrat que la sala d’exposicions us pugui semblar un espai exclusiu, que únicament exposa objectes de valor, cal canviar els esquemes. Trenquem les barreres, doncs. Traieu-vos els complexos. Venir a veure aquesta exposició no és una actuació elitista[10]. Encara que l’art pot semblar un exercici difícil, us proposo que imagineu què, en una sala perfectament condicionada, un objecte pren sentit a partir de la visió de la seva artista. El valor estarà en el discurs. Un valor sense data de caducitat.

Llegiu les paraules de Doris Salcedo i prepareu-vos per a participar d’una oració silenciosa. És així com es crea el gran espectacle de l’art... i, després, si cal, sigueu crítics. Però cal experimentar en primera persona que passa dins del Cub blanc.


Epíleg

En la història de l’art es pot parlar d’obres d’art i de moviments artístics. Una obra d’art és única, però la seva lectura pot ser múltiple. Una mateixa obra es pot llegir i interpretar de moltes maneres a partir d’allò que sabem i del context on es troba. Cal saber llegir i interpretar el seu llenguatge.

Aquesta idea és indispensable per entendre l’art contemporani. Entendre l’art com a llenguatge va estar clau en el pensament filosòfic del segle XX i, en especial, per a l’estètica analítica. Conceptes innovadors sobre l’anàlisi i la concepció de l’art seran la seva principal divisa. A partir d’aquest context es poden entendre algunes de les actuacions, obres i performances que s’ha desenvolupat en el nostre marc artístic contemporani.

Una mirada a una mateixa obra, com per exemple Plegaria Muda de Doris Salcedo, pot esdevenir un espai de reflexió i de lectures complementaries.

Danto faria una lectura a partir de la metàfora que la pròpia peça. Utilitzaria el llenguatge per mostrar allò que sentim. Per la seva banda, Dickie presentaria l’obra com un artefacte concebut per a ser presentat en públic i acceptat com element artístic en el si del món cultural. Finalment, O’Doherty posaria com a condició primordial mostrar l’objecte artístic a l’espai expositiu adient. Un lloc neutre on cap element extern condicionés la seva lectura.

El llenguatge serà, doncs, una peça indispensable per a poder interpretar l’art. Ens caldrà, però saber el codi d’aquest nou llenguatge per a entendre millor totes i cadascuna de les seves “proses” i “poesies”.


Bibliografia

Danto, Arthur C. (1964).The Artworld”, a: The Journal of Philosophy, Vol. 61, No. 19, American
Philosophical Association Eastern Division Sixty-First Annual Meeting (15 d'octubre de 1964), pàgs.571-584.

Danto, Arthur C. (1999). Después del fin del arte. El arte contemporáneo y el linde de la historia. Barcelona: Ediciones Paidós.

Danto, Arthur C. (2003). Más allá de la Caja Brillo. Las artes visuales desde la perspectiva posthistórica. Madrid: Ediciones Akal.

Dickie. George (2005). El círculo del arte. Una teoría del arte. Barcelona: Paidós.

O'Doherty, Brian (1999). Inside the White Cube. The Ideology of the Gallery Space. Berkeley-Los
Angeles-London: University of California Press.

Waelder Laso, Pau (2013). Art i llenguatge. Mòdul 7 d’Estètica i teoria de l’art. Barcelona: FUOC.


Webgrafia

Doris Salcedo a White Cube:
Darrera consulta: 23 de maig de 2013.

ExposicióPlegaria Muda” de Doris Salcedo, el 14 de març de 2013, al Museu Maxxi de Roma, Itàli http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html
Darrera consulta: 23 de maig de 2013.

Pàgina web del White Cube: http://whitecube.com/
Darrera consulta: 23 de maig de 2013.


Notes

[1]  Plegaria muda de Doris Salcedo a Mason's Yard de la galeria d'art White Cub:

[2] Paraules de Carlos Basualdo, comissari del pavelló dels Estats Units d’Amèrica en la 53ª Biennal de Venècia, sobre l’obra “Plegaria Muda” de Doris Salcedo en la inauguració de l’exposició, el 14 de març de 2013, al Museu Maxxi de Roma, Itàlia. http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html

[3] Els textos que es relacionen a continuació formen part d’un assaig com a treball universitari i a partir d’unes suposades entrevistes. Les opinions expressades es construeixen a partir dels seus escrits i del material addicional que es relaciona en la bibliografia.

[4] “Para resolver el problema filosófico de la relación del arte con la realidad, los críticos debían comenzar a analizar un tipo de arte muy semejante a la realidad para que las diferencias superaran las prueba de la indiscernibilidad perceptiva” (Danto, 1999, pàg. 135).

[5] Paraules de Doris Salcedo en la inauguració de l’exposició “Plegaria Muda”, el 14 de març de 2013, al Museu Maxxi de Roma, Itàlia. http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html

[6] “Una obra d’art és un artefacte. Segons explica el filòsof, un artefacte no és necessàriament un objecte físic, sinó una cosa feta per l’home, com per exemple un poema”. (Dickie, citat a Waelder, 2013, pàg. 24).

[7] “Descrito de un modo algo más estructurado, el mundo del arte consiste en un conjunto de sistemas individuales de dicho mundo, cada uno de los cuales contiene sus propios roles artísticos específicos, más roles complementarios específcos. Por ejemplo, la pintura es un sistema del mundo del arte, el teatro es otro, y así sucesivamente.” (Dickie, 2005, pàg. 106)

[8] Paraules de Doris Salcedo en la inauguració de l’exposició “Plegaria Muda”, el 14 de març de 2013, al Museu Maxxi de Roma, Itàlia. http://bogota.vive.in/arte/bogota/articulos_arte/marzo2012/ARTICULO-WEB-NOTA_INTERIOR_VIVEIN-11350901.html

[9] La galeria ideal elimina de l’obra qualsevol element que interfereixi amb el fet que es tracta d’‘art’. La peça s’aïlla de tot el que la podria desmerèixer. Això confereix a l’espai una presència habitada per altres espais, on les convencions es mantenen mitjançant la repetició d’un sistema de valors tancat (O'Doherty, 1999, pàg. 14).

[10] “L'estètica s'ha convertit en una mena d'elitisme social: l'espai de la galeria és exclusiu . Aïllats en parcel·les d'espai, els objectes que s'exposen semblen bens valuosos i escassos, joieria o plata: l'estètica es converteix en comerç, l'espai de la galeria és car. El què conté és, sense iniciació prèvia, gairebé incomprensible: l'art és difícil  (O'Doherty, 1999, pàg. 76)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada